11 de juliol de 2016

Pactar.

Pactar:
Poner condiciones  o consentir estipulaciones, para concluir un negocio, obligándose mutuamente a cumplirlas.

Aquesta és la definició de pactar que extrec del diccionari ideològic de la llengua espanyola, el “Casares”. El resultat de les eleccions generals del passat desembre va comportar un nou mapa polític expressat pel vot dels ciutadans/es en el que no hi havia cap majoria possible. Això de possible es dedueix del que –fet insòlit a casa nostra- s’haguessin de repetir les eleccions al cap de sis mesos per veure si s’aclaria el panorama. Repetides, amb alguns canvis, amb alguna sorpresa, amb algun desencís, sembla que tornem a estar allà mateix. Hi ha cap possibilitat de construir una majoria per governar, i el que és més important, legislar en alguna direcció? Sembla altra vegada que no. Ja fa més de quinze dies de la darrera cita electoral i sembla que el més calent és a l’aigüera.

Tot rau en que no hem sentit encara al principal grup polític sorgit de les urnes, el PP, manifestar en quines condicions o quines estipulacions proposa per concloure el negoci que pretén de formar un Govern presidit pel mateix que ha estat el seu cap fins ara, però en unes condicions parlamentàries diferents (les derivades de no tenir ara la majoria absoluta que l’ha permès fer el que considerava convenient sense donar gaires explicacions). És de sentit comú (?) que no pot pas pretendre mantenir la mateixa línia política que havia portat fins ara, ni mantenir alguns dels personatges que li donaven cara. És evident que en aquests darrers quatre anys han passat coses que són molt importants: la qüestió catalana, l’augment de la desigualtat social, l’empobriment de les capes subalternes de la població, els reiterats escàndols de corrupció, l'estat de la Unió Europea, els canvis geopolítics a nivell mundial,..., i per afrontar totes aquestes coses ja no es pot fer com fins ara ja que les condicions parlamentàries són ben diferents. És cert que el principal grup del Congrés s’ha distanciat força del segon. Que el segon té pràcticament impossible esdevenir alternativa per la dificultat d’aplegar forces molt heterogènies. Però, si el PP no manifesta en quines coses pot rebaixar, amorosir, (digueu-li com vulgueu) les seves pretensions per continuar al capdavant del Govern serà molt difícil desfer l’entrellat i podem tornar-nos a trobar en l’atzucac de tornar a les urnes. És clar, també, que les demès forces polítiques, la segona, la tercera, la quarta, els marginals perifèrics, també han de dir-hi la seva en termes de rebaixar i amorosir que deia abans les seves pròpies pretensions.

El que no té cap sentit és pensar que no ha passat res i pretendre continuar tal qual. Els temes centrals expressats per la ciutadania ja estan sobre la taula, quina resposta s’hi dona? I el que ha de fer el primer pas ha de ser el que ha quedat al capdavant oferint alguna cosa que permeti que els altres puguin també replantejar-se quines coses han de cedir. La política és acció, però no pas espera que la responsabilitat porti a alguns al suïcidi polític i a l’increment de la degradació de la imatge del sistema en el seu conjunt. No entenc els silencis dels uns i la xerrameca dels altres, els silencis dels que haurien de parlar i la xerrameca dels que haurien d’escoltar.


De tot això, els mitjans no en parlen gaire. Vaja, o així m’ho sembla a mi, potser perquè ja no visc tant intensament la política i m’ho miro des de fora.

11 de juliol.