29 de juliol de 2016

Turisme: a punt de fer un pet, de rebentar

Ha d’acabar passant. Antigament, les disponibilitats de recursos econòmics per fer turisme eren sols dels rics. Però, l’augment de les classes mitges va obrir la seva expansió i això va portar a la democratització i a l’eixamplament del fet, la seva popularització, sembla que per ara, inesgotable. Tots volem viatjar allà on ens han dit que val la pena anar, les imatges de llocs fantàstics a prop, lluny o molt lluny ens aclaparen i ens estimulen. Això ha esdevingut en determinades èpoques de l’any i en determinats indrets una verdadera riuada de gent que es mou. No es tracta d’anar a un lloc a descansar i a carregar les piles tombat a la fresca o a pet d’ones. Es tracta de veure quants més indrets millor, de cansar-se mirant i contemplant, de veure quantes més coses en menys temps. No és pas una actitud passiva la dels turistes, cal poder dir que hem estat allà, que sí que ens vàrem perdre allò que era tant interessant, però que ja no hi havia temps per més, d’explicar aquell racó amagat o poc publicitat que vàrem descobrir potser de casualitat. Es pot anar en ramat organitzat o pel teu compte, però a tot arreu, una gentada.



Sí que també hi ha un turisme de relax, moltes vegades a les “quimbambes”, on no saps pas en quin indret natural estàs, fora de jeure en un lloc paradisíac (o potser no tant); també el de “sex, sea, sun”; els que fan senderisme, o esports més o menys extravagants,... però m’estic centrant en el turisme d’anar a veure coses: monuments, pedres, paisatges, colors, menjars, gent...

Podríem pensar que la llei de l’oferta i la demanda acabaria delimitant per preu el volum d’aquesta mena de turisme, però ambdues pugen: la de l’oferta s’incrementa amb condicions més avantatjoses, low cost inclòs. La de la demanda també va cap amunt acceptant moure’s en qualsevol condició, encara sigui menjant un tall de pizza al carrer per tot àpat, o buscant un pis turístic vés a saber en quines condicions.  A més, ara pots deixar-ne constància portant un telèfon (bé, aquests aparells que fan quaranta mil coses a més de permetre’t comunicar-te) a la butxaca. Sols cal veure com estan els aeroports, amb els avions quasi bé sempre plens del tot, o amb els vaixells creuers cada cop més mastodòntics, amb els conflictes que s’hi donen.


I això està a punt de fer un pet, de rebentar. Els alcaldes italians ho denuncien. A Barcelona és motiu d’encès debat. Per moltes economies és una de les seves principals fonts d’ingressos.  D’aquí que qualsevol trasbals, com el recent a Turquia, com tots els que estan tenint lloc a l’est i al sud de la Mediterrània d’un temps cap aquí, provoquin un desplaçament del volum de turistes cap a altres indrets més segurs. Els hotelers de les Balears diuen que aquest any no saben on ficaran a tota la gent que els arriba. Els ciutadans de les poblacions afectades posen el crit al cel davant la possibilitat de ser expulsats per aquesta “nova economia” (?). Totes les “masses” piquen, i comencen a patir-se alguns cops, o millor, patacades. És hora que tots plegats hi pensem. Administradors, empresaris, usuaris, ... A aquest pas acabarem matant la gallina dels ous d’or, o potser sols deixarem cagallons d’ovella.




29 de juliol.