22 de novembre del 2016

De l’exigència als polítics.

Fa poc vaig parlar del llibre entrevista a Michel Rocard. Si hagués subratllat el que m’anava agradant de la seva lectura  tindria més de mig llibre remarcat. Ara, sols vull traduir un petit tema segurament marginal i anecdòtic, però que al llarg de la meva activitat pública també vaig pensar i que encara em porta a treure’l de tant en tant. Va sobre l’exigència de dedicació dels polítics, o de la mal entesa exigència de la ciutadania. Diu Rocard (tradueixo amb més o menys encert):

“...vaig somiar un dia, quan jo era Primer ministre, que seria necessari que m’atrevís a fer un decret prohibint tota acció pública amb presència de responsables polítics el diumenge. Això permetria reposar, llegir els dossiers, reflexionar sobre el llarg termini per sobre del curt termini, o ocupar-se dels seus fills: repòs, tranquil·litat y serenitat a casa. Em pensava el que hi guanyaria la societat francesa. Però hi vaig renunciar ja que vaig imaginar una immensa manifestació de 400.000 persones, animades per totes les associacions d’antics combatents, furioses de no tenir ni alcalde, ni ministre, als monuments als morts el diumenge al matí. Estem requerits pel poble (somriu).”


De fet, aquest pensament ja l’havia tret d’un dels llibres de capçalera que vaig fer servir al començament de la meva activitat pública: “La organización del desgobierno” del professor Alejandro Nieto, que posava negre sobre blanc –entre moltes altres coses- la impossibilitat de portar a terme una bona acció de govern amb els constrenyiments i requeriments que s’exigien als polítics. Estic parlant de fa més de trenta anys. Ara, avui, ...imagineu-vos-ho.

22 de novembre.