Fa poc vaig parlar del
llibre entrevista a Michel Rocard.
Si hagués subratllat el que m’anava agradant de la seva lectura tindria més de mig llibre remarcat. Ara, sols
vull traduir un petit tema segurament marginal i anecdòtic, però que al llarg
de la meva activitat pública també vaig pensar i que encara em porta a treure’l
de tant en tant. Va sobre l’exigència de dedicació dels polítics, o de la mal
entesa exigència de la ciutadania. Diu Rocard
(tradueixo amb més o menys encert):
“...vaig somiar un
dia, quan jo era Primer ministre, que seria necessari que m’atrevís a fer un
decret prohibint tota acció pública amb presència de responsables polítics el
diumenge. Això permetria reposar, llegir els dossiers, reflexionar sobre el
llarg termini per sobre del curt termini, o ocupar-se dels seus fills: repòs, tranquil·litat
y serenitat a casa. Em pensava el que hi guanyaria la societat francesa.
Però hi vaig renunciar ja que vaig imaginar una immensa manifestació de 400.000
persones, animades per totes les associacions d’antics combatents, furioses de
no tenir ni alcalde, ni ministre, als monuments als morts el diumenge al matí.
Estem requerits pel poble (somriu).”
De fet, aquest pensament ja l’havia tret d’un dels llibres
de capçalera que vaig fer servir al començament de la meva activitat pública: “La
organización del desgobierno” del professor Alejandro Nieto, que posava negre sobre blanc –entre moltes altres
coses- la impossibilitat de portar a terme una bona acció de govern amb els
constrenyiments i requeriments que s’exigien als polítics. Estic parlant de fa
més de trenta anys. Ara, avui, ...imagineu-vos-ho.
22 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada