25 de novembre de 2016

Records. Uns llagostins a Vinaròs.

Tenia la meva edat, la mateixa professió i pràcticament el mateix ofici. El cor l’hi ha fallat de cop i ha traspassat. Probablement les vicissituds a les que ha estat sotmesa en els darrers temps, crec molt dures per ella – per qui era o havia estat, deixant a banda les causes més o menys tèrboles que les van provocar- deuen haver estat cabdals per aquest desenllaç, encara que coneixent-la una mica en la bona taula potser tenia afegit algun que altre factor de risc.

Vaig conèixer Rita Barberà a la Comissió Executiva de la FEMP l’any 1991 en que hi va entrar com a Vicepresidenta primera. Havia assolit l’alcaldia de València, desplaçant a Clementina Ródenas que havia tret més vots, mercès un pacte amb els regionalistes valencians. Va mantenir l’alcaldia fins el 2005, 24 anys. En aquell moment, els seus, el PP, la van col·locar de segona a la Federació municipalista ja que pel còmput de vots a tot Espanya la presidència corresponia a un socialista que va ser Francisco Vázquez, Alcalde de La Corunya. Val a dir que ambdós constituïen un curiós “tiquet”.

Jo havia entrat a la FEMP l’any 1987 degut al declarat desinterès en ser-hi d’en Quim Nadal, llavors president de la Federació de Municipis de Catalunya. M’acabaven de fer Vicepresident primer de la FMC i calia que algú anés a Madrid. Va, Manel, si et fa gràcia, ves-hi. El primer President que vaig tenir era el llavors Alcalde de Valladolid, Tomás Rodriguez Bolaños. Desprès vindria Paco Vázquez, i al 1995, en que els populars van aconseguir més vots que els socialistes, vaig tenir de Presidenta a Rita Barberá. El meu trànsit a la FEMP va durar fins el 1999 i ella va continuar de presidenta fins al 2003, en que va tornar a cedir el lloc a Vázquez. Amb els dos primers presidents vaig treballar molt els temes “propis”, els de la hisenda municipal. Evidentment, amb la pujada dels populars aquest tema va passar a les seves mans, concretament a las de la regidora d’Hisenda de l’Ajuntament de Madrid, la també ja traspassada, Mercedes de la Merced. En aquest darrer període, em van encarregar el tema de Funció Pública.

Quan el PP va guanyar les eleccions municipals el 1995, preludi del canvi a les generals posteriors, les primeres d’Aznar, tots els que estàvem en aquell “mundillo” vam creure que Rita seria la propera Presidenta de la FEMP. Van ser moments de canvi al casalot del carrer del Nuncio, la seva governació canviava de mans. El secretari de política municipal del PSOE (de política institucional, en deien) era Txiki Benegas, però portat pel meu inveterat anar per lliure vaig portar pel meu compte unes converses, no crec pas que se’n poguessin dir negociacions, amb la futura Presidenta de cara a intentar que el canvi no accentués el caràcter centralista que tenia (no sé pas si té encara, penso que sí) aquella organització. Quan es va crear la FEMP, a començaments dels vuitanta, l’Estat de les autonomies encara no estava desenvolupat, vaja que estava a les beceroles, i l’estructura municipalista es va muntar atenent la preponderància de l’Estat. Pràcticament la despesa es repartia llavors entre un 90% per l’Estat i un 10% pel món local. Però això, al 1995, ja s’havia trastocat completament, les autonomies ja estaven ben assentades i el més important és que llevat dels temes relatius a la hisenda i algunes coses de funció pública, la majoria de temes eren ja competència de les comunitats autònomes, al menys de la nostra. Sanitat, educació, benestar social, cultura, aigua, sanejament, residus, eren tractat a cada comunitat i poques eren les visites que els Alcaldes havien de fer als ministeris de Madrid. Alguna cosa els que teníem platges; algun tema gros de comunicacions: ferrocarril, autopistes; però el gruix dels temes a concretar i resoldre ja era ubicat, per nosaltres, a Barcelona.

Ja avanço, com avui encara és evident, que no me’n vaig sortir.

Si no recordo malament la primera conversa la vam tenir a territori neutral. Què et sembla si ens veiem a mig camí, entre València i Mataró, davant d’un plat de llagostins a Vinaròs? li vaig proposar. Va acceptar i vàrem fer una agradable dinar començant a temptejar el terreny. Amb posterioritat vaig a anar a veure-la al seu despatx a l’alcaldia de València. Aquell dia em va sorprendre d’entrada al preguntar-me si volia que la fotografia de l’encontre la féssim al començar o al acabar. Sorprès, li vaig dir, suposo que per cortesia, al acabar, però vaig comprendre de seguida el què representava, o el que representava per ella, ser l’alcaldessa de la tercera ciutat d’Espanya. La cosa no va anar a més ja que em ficava en un terreny pel que no tenia cap autorització, ni cap autoritat més enllà de les meves intencions. Si que recordo que alguna cosa li devia quedar de mi d’aquelles converses: algun temps desprès, en arribar jo un dia a la seu de la FEMP, ella estava amb altra gent a l’entrada i amb va saludar amb un “Mira, ahí llegan los federales”.

L’any 94, el Banc de Crèdit Local que llavors encara era públic (avui ja ha desaparegut, engolit dins del BBVA), va proposar per gestions del seu President, Andreu García de la Riva, que dos representants dels seus clients, els Ajuntaments, s’incorporessin al seu Consell d’Administració. Fórem nomenats Rita Barberá pels populars i jo pels socialistes. M’hi vaig estar deu anys en aquell Consell, aprenent molt de la ma del seu Director General Luis Escauriaza i assistint a la seva evolució fins a la complerta privatització. Val a dir que en tots aquests llargs anys no vaig coincidir en cap reunió amb Rita i això que pràcticament jo no vaig faltar quasi bé mai, és a dir que ella va mantenir el càrrec nominalment però no el va exercir. Una explicació del seu tarannà?

Malgrat compartir molts anys seients a les mateixes reunions no et pots fer cap idea cabal de com són de veres les persones que amb tu les comparteixen. Saps el que es pot desprendre d’unes hores en que et veus, acordes, debats o confrontes, (recordo que Celia Villalobos, llavors alcaldessa de Málaga, em deia amb el seu deix malagueny: pero, corasón, tranquilo, ¡no te preocupe tanto!) però poques coses més si no hi ha empatia per anar més enllà, generalment fora ja de la feina. Amb alguna gent ho vaig aconseguir, generalment dels “meus”, encara que també amb algun dels “altres” (més al Congrés que al món municipal), del que en guardo bons records, però no va ser pas el cas de Rita Barberà. Ens separaven moltes coses: en el ser, en el fer i en el pensar. De fet, posteriorment he estat dues vegades a Les Falles a València (gran festa!) i no em va passar pel cap anar a trobar-la, o fer-li arribar que estava allí. Certament, Mataró no és pas capital de província i això compta a les Espanyes i el Mánel (sic) era aquell pesat que parlava entossudit dels recursos econòmics i de la seva utilització pels ajuntaments, i era per ella -a més- dels “altres”.


Descansi en pau.

25 de novembre.