2 de novembre de 2016

La gran adicción.

Quan em van fer saber de la seva existència de seguida em va interessar. Vet aquí un llibre d’un jove, i em sembla prometedor, intel·lectual que gosa escriure sobre l’ús que fem d’internet des d’un punt de vista a contracorrent, plantejant no tant les seves avantatges com els seus inconvenients.

Tinc interès encara per intentar comprendre que passa al meu voltant, malgrat que per edat i situació ja passiva (jubilat) algunes coses em costin d’entendre (i d’acceptar) i que pensi –a vegades- que ja no val la pena pel recorregut que em queda d’esmerçar esforços en fer-ho.



Es tracta de parlar d’ex connectats, de donar-los la paraula,  i de tornar a valorar les virtuts de la vida presencial. Però ja a la introducció queda clar que no es tracta del meu món, sinó dels mons que es construeixen les generacions que són joves ara, del món dels nadius digitals. L’autor ha descartat el testimoni dels neo rurals(evident) així com de les persones de certa edat (sic) “los cuales crecieron sin internet y dispusieron de mucho tiempo para gestionar sus vidas sin necesidad de esta tecnologia”.

Certament, al menys la meva, la meva vida presencial és prou intensa i estic interessat i faig esforços en mantenir-la. Faig exercici físic (menys del que preciso) amb amics diversos. Celebro les nostres festes tradicionals amb d’altres amics i amb la família. Mantinc contactes sovintejats, moltes vegades amb un plat al davant, amb vells amics i amigues fruit d’antigues ocupacions que no tenen cap relació entre ells. Faig viatges sol (amb la muller) o amb companyia agradable i interessant. Estic al “tanto” d’alguns temes que em criden l’atenció que em porten a desplaçar-me a la capital. Tinc molt “background” presencial que em permet mantenir molta relació, àdhuc amb algun programa de ràdio, tertúlia de reflexió i activitat -petita- institucional i política.

Però també estic al món d’internet. Mantinc, cada vegada més esporàdicament, aquest blog, l’anterior va ser un útil aparador en la meva darrera activitat pública, com també ho va ser el compte al Flickr que ara tinc molt abandonat; algun cop al dia miro el twitter on hi tinc compte, encara que “piulo” molt poc; consulto alguns mitjans de comunicació, fins hi tot en sóc soci d’algun d’ells; el correu electrònic i els whatsapps els faig servir freqüentment i “sant Google” em serveix per accedir ràpidament a informacions que desitjo, aquesta tarda sense anar més lluny. Ah!, i sóc soci de pagament de la Wiquipèdia. No fa pas gaires anys de tot això comparat amb els que tinc. Sóc, doncs, un immigrant digital. Ho porto força bé, ja que el que crec d’internet sols és una eina que et facilita les coses i les relacions, però no ha d’esdevenir res més per a mi. Sí, ja sé que deixo la meva empremta digital per tot allà arreu on passo a la xarxa i que també m’he hagut de donar de baixa de quantitat de “mossegues” que no deixaven d’importunar-me i que segurament arribarà el dia que la xarxa –algú- sabrà el color dels calçotets que m’he posat al llevar-me i no sé fins a quin punt això marcarà la meva existència i de la nostra col·lectivitat.

Però per estar al dia de les tendències i vivències dels nostres coetanis llibres com el ressenyat valen la pena o, al menys a mi, em serveixen. El recomano, tant a les joves generacions per no caure en l’addicció i saber els límits d’internet com a les velles generacions per comprendre com va el món d’avui en dia.


2 de novembre.