17 de març de 2017

Cambalache

L’any 1984, en una gira en directe que es va gravar i va donar lloc a l’edició d’un doble àlbum, “En directo”, Joan Manuel Serrat va popularitzar aquí un vell tango que Enrique Santos Discépolo va crear a l’Argentina per una pel·lícula el 1934, cinquanta anys abans: “Cambalache”.

No sé pas perquè, o sí, que aquests dies m’ha vingut al cap una i altra vegada aquesta cançó. Serà la desfilada continuada per les notícies de persones i personatges acusades unes amb penes primer de telenotícies i altres, o les mateixes, després també de presó i tot el camí que va d’unes penes a les altres degut a la lentitud en que va la justícia. Ni ha de tota mena: per unes causes i les altres; polítiques, financeres, empresarials; d’aquí, d’allà i de més enllà; properes i llunyanes; de dalt generalment.

Ben mirat el segle XX relatat als seus començaments per la cançó està tenint una continuació al XXI.

Embafats d'aital panorama, n’estem fins dalt  i no en veiem el final. Una de les conseqüències de la Gran Recessió del 2008 és que ens ha deixat a tots amb el cos espremut i l’ànima desfeta, volem responsables i olorar sang fresca. Si és dels de dalt, d’alguns poderosos, millor. Algú ha de pagar l’estroncament de les expectatives del poble, l’aterrar a la realitat a cops de maça, la frivolitat de les paraules llençades al cel com brams d’ase que ningú s’ha escoltat.

Aquí hi ha la lletra de la cançó i la reproducció d’una vella interpretació que en va fer en Serrat.


Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también; que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue, vivimos revolcaos en un merengue y en un mismo lodo todos manoseaos.
Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio, chorro, generoso, estafador. ¡Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor! No hay aplazaos ni escalafón, los inmorales nos han igualao... Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que sea cura, colchonero, rey de bastos, caradura o polizón.
¡Pero qué falta de respeto, qué atropello a la razón! ¡Cualquiera es un señor, cualquiera es un ladrón! Mezclaos con Stavisky van don Bosco y la Mignon, don Chicho y Napoleón, Carnera y San Martín. Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida, y herida por un sable sin remache ves llorar la Biblia contra un calefón.
Siglo veinte, cambalache, problemático y febril, el que no llora no mama y el que no afana es un gil. ¡Dale nomás, dale que va, que allá en el horno nos vamo a encontrar! ¡No pienses más, sentate a un lao, que a nadie importa si naciste honrao! Es lo mismo el que labura noche y día como un buey que el que vive de los otros, que el que mata o el que cura o está fuera de la ley.
Enrique Santos Discépolo






17 de març.