10 d’abril de 2017

En el record, Carme.

Un bon dia la Mort et ve a veure i diu: “Au som-hi, s’ha acabat. Anem”. Sí que estadísticament cada cop s’allarga més aquesta ineluctable visita, però les fredes xifres sols amaguen una mitjana. Això vol dir que per uns ve abans i per d’altres més tard.

Ara se’n ha emportat, ben aviat, a la Carme Chacón. Pel que diuen, havia viscut tota la vida amb el cor delicat. No ho sabia. Vaig compartir amb ella els set anys i mig de vida madrilenya quan vaig estar al Congrés. No és que ens féssim massa, érem companys i prou. Posant el seu cognom al blog en que vaig explicar les meves vivències de llavors hi surten unes quantes entrades en que hi apareix. Normal compartint feina. No hi surt l’esbroncada que em va caure de la seva boca quant al començament de la legislatura dels 2008 vaig expressar els meus pensaments polítics en una reunió interna del GPS, res, història passada. Tampoc hi surt que quan era ministre de Defensa li vaig comunicar un neguit que em va transmetre el també traspassat Luis Martínez Noval sobre un tema de la seva competència que ell havia indagat com a membre del Tribunal de Comptes. Em va remetre a un col·laborador molt proper que un cop assabentat del tema mai més en va dir res. Deuria ser, deu ser encara, difícil i complicada la feina en un càrrec de tanta responsabilitat. M’esgarrifa sols pensar-hi. En quins temes es devia trobar i sobre quines coses hauria de decidir. Quan ets un càrrec públic estàs a l’aparador i en ell no s’hi mostren les coses desagradables sinó les que llueixen. És el que hi ha, i el que he trobat ara repassant el blog.

La darrera vegada que la vaig veure va ser en el comiat que feu als famosos 25 en un sopar al Ministeri ja als darrers dies de la legislatura que es va estroncar el setembre del 2011. Desprès vaig seguir pels mitjans les seves vicissituds en la vida orgànica. Confesso que moltes d’elles no les vaig entendre, encara que segurament és un problema meu que cada cop entenc menys coses dels meus i dels altres. Creia que ja havia abandonat del tot l’activitat pública però va aparèixer altre cop fa pocs dies en un acte de suport a una de les candidatures de les primàries socialistes. Em va sorprendre, o potser no m’hauria d’haver sorprès.


Malgrat tot, que la Mort l’hagi vingut a buscar tant jove m’ha colpit. Era una petita i marginal pàgina en la meva petita i marginal història. Sense grans amistats, sense gaire reconeixement mutu, però a la cap i a la fi, companys de camí, en el que crec que alguna cosa hem fet, evidentment per les seves majors responsabilitats, ella més que no pas jo. Deixa un fillet. Potser per la meva especial sensibilitat d’avi em sap greu que no pugui créixer al costat de la seva mare. Però la vida és així, la Mort un bon dia et ve a veure...: Anem. Allà on siguis, el meu record.



10 d'abril.