19 d’abril de 2017

El Pont du Gard.

Sempre havia pensat en anar-hi i ara tenia un motiu de més: és un tema d’aigua i alguna responsabilitat en torno a tenir, petita.



De trams d’aqüeductes romans en queden drets encara uns quants arreu. El de Pont du Gard, com tota pedra, o paisatge, o poble de França està especialment cuidat i publicitat. Han convertit el seu entorn en una àrea d’esbarjo a més del monument en si que està aviat vist, per anar-hi a passar un dia. La seva pròpia pàgina web és il·lustrativa. És part del que queda d’una portada d’aigües de més de 50 Km de llargària que abastia Nîmes, important ciutat romana des dels temps de la República. Sembla que és tot una proesa tecnològica, tot i més quan no era d’estricta necessitat.




Els abastament importants d’aigua a les poblacions moltes vegades s’han fet a partir de transvasaments llunyans segons les necessitats. Aquest, des de la font a la ciutat en línia recta no hi ha més de 20 Km, però per seguir el curs del terreny en van necessitar 50 i una construcció d’un pont colossal de tres pisos com aquest per que hi passes l’aigua pel damunt. Si fa 2000 anys, amb els recursos –de tota mena- que hi havia es varen poder fer semblants proeses, que no es pot fer ara amb les tècniques i recursos del que disposem? Però, atura’t, Manel, entres en un terreny perillós. Això dels transvasaments està molt mal vist. Clar, dels nostres esquifits rius, d’un país eixut, és comprensible, però dels grans ja és una altra cosa, o hauria de ser-ho.


Fa temps, a finals del segle passat, es va parlar de la possibilitat de traspassar aigua del Roine cap a l’àrea de Barcelona. Jo, en les meves responsabilitats de llavors, en vaig ser favorable. Bé, ara deu ser del tot impossible parlar-ne, a més que sembla que entre una cosa i una altra s’ha allunyat molt la seva necessitat (creixement de població, conscienciació cívica en el consum, menys ús industrials, dessaladores,... fins i tot es parla de reaprofitaments.) Però no era una opció tant descabellada com es va voler vendre. Quant mirava el cabal del riu des del pont trencat d’Avinyò (on y danse, on y danse,...) vaig tornar-hi a pensar. Res, com l’aigua riu avall. “Nuestras vidas son los rios...”.




19 d'abril.