10 d’abril de 2017

Una altra pàgina passada de l’epíleg d’ETA.

Dissabte a la nit vaig veure, ensopegat de casualitat, el documental “El fin de ETA” que va retransmetre el Canal 33. Sembla que ja s’havia retransmès, desprès de la seva recent estrena, però suposo que aprofitant la notícia del dia que era l’entrega de les armes que encara posseïa l’organització terrorista van decidir tornar-lo a donar. Un encert. Em va agradar molt. Tot el procés de converses que van encetar pel seu compte Otegui i Eguiguren i que va ser oficialitzat més tard i que ha acompanyat, no sé fins a quin punt, se’m escapa, la llarga marxa cap a l’extinció d’ETA i amb ella la desaparició del patiment que ha ocasionat durant anys.

Em van venir al cap alguna de les petites coses que col·lateralment vaig viure sobre aquest tema. La primera en ja llunyà any 1995. L’alcalde llavors de Donosti, l’amic Odón Elorza,  s’acabava d’incorporar a l’executiva de la FEMP i al acabar una reunió va convidar als assistents a que l’acompanyéssim a la celebració de la Semana Grande de la seva ciutat pel proper agost. No em feu dir la causa, el perquè, però m’hi vaig apuntar. L’únic que s’hi va apuntar, suposo que per un sentiment de solidaritat amb un company que patia lo seu en la situació en que es trobava el País Basc en aquells temps, suposo per la oportunitat de veure en directe una festa de renom encara que una mica inconscient a on em posava. El fet és que hi vàrem anar amb la M. Antònia.

Sembla que aquell any, ho he llegit desprès, va ser el primer en que l’alcalde va decidir suspendre l’anada en corporació de l’Ajuntament a la Basílica de Santa Maria del Coro el dia abans de començar les festes oficials deguts als aldarulls que es produïen en la marxa. Tothom, que volgués hi aniria pel seu compte, i sembla que encara és així. Nosaltres vam anar a l’Ajuntament i des d’allà vam acompanyar l’alcalde i d’altres regidors del seu equip, sense cap protocol, encara que suposo que fèrriament escortats, cap a la Basílica. La tensió era manifesta, però no va passar res d’especial. L’any passat ens varen tirar de tot, em va dir l’Odón, fins coixinets d’acer. Dins de l’església tampoc cap protocol. Em va sobtar que les autoritats no se saludessin entre elles. Al costat nostre, el lendakari Ardanza i suposo que altres càrrecs que no ens van ser presentats. L’acte, però, és emocionant: els vells (i suposo que també els actuals) components del Orfeón Donostiarra canten, sense protocol musical, la Salve en honor a la patrona de la ciutat. Emocionant, la pell de gallina, per mi memorable. A la sortida, l’Alcalde desapareix. Ja ens veurem a sopar, ens diu. A on? Ja os hi portaran, ja ens trobarem. Mesures d’estricta seguretat. L’endemà vam veure des del terrat de l’Hotel Inglés un espectacle pirotècnic del concurs que fan durant la setmana, la badia de La Concha als nostres peus.

D’aquella anada en quedà una bona relació, que encara es manté avui i que em permeté tornar-hi en d’altres ocasions per coses diverses. Espero que l’hotel Niza encara estigui en funcionament. La inauguració del Kursaal el 1999, en que vam tenir de cicerone ni més ni menys que l’Ernest Lluch, veí de Donosti com és conegut,  que lluny de la comitiva oficial -l’alcalde em va tornar a convidar a ser-hi- ens va anar explicant els “intríngulis” de l’obra arquitectònica i dels personatges que aquell dia s’hi movien. Vam anar a dinar a un “caserio” de les afores sobre la ciutat, amb la Montserrat i en Felip, des d’on em va explicar urbanisme com quan vaig començar a treballar amb ell trenta anys abans: Mira, allà baix Pasaia, compara. La urbanització atribolada de l’espai rebregat del País Basc. Tots els colors del verd, que cantava Raimon.

Una altra vegada vam anar-hi una delegació de l’Ajuntament de Mataró a veure les seves experiències en matèria de promoció econòmica. Vam veure polígons industrials, vivers d’empreses, experiències comercials. Recordo que visitant un mercat, a mig matí, de cop, els escortes dels regidors d’allà que ens guiaven ens varen treure “en volandas” del lloc ja que deurien veure que no estàvem segurs o que hi havia algun perill. Al vespre ja acabada la jornada oficial ens vàrem asseure en una terrassa d’un bar a fer una cervesa i de cop  veiem com al mig de la plaça comença a organitzar-se una manifestació de recolzament als presos d’ETA que sembla que es feia cada setmana al mateix dia i lloc. Semblava la “Santa Compaña”, en la foscor, les imatges adustes, els cartells amb les fotografies, la tensió evident,... Ens vam aixecar i ens anàrem esperitats.

En aquells intercanvis d’experiències, ells també varen venir a Mataró recordo a veure temes de sanejament i de residus, fins hi tot va haver-hi temps per conèixer temes de cementiris i d’enterraments. Allà vaig saber dels enterrament per “amontonamiento”, de foses de cinc taüts que s’anaven apilonant l’un sobre l’altre. La vida municipal és molt variada i dóna per a molt. En Remigi Herrero, com a regidor de Cultura, els va voler “vendre” una anada dels nostres Armats de Setmana Santa, encara que llavors la situació no estava per gaires festes.

Va ser molt trista la conversa amb l’Odón l’endemà del dia de l’assassinat de l’Ernest Lluch. Ho recordo com si fos ara. Anava en el cotxe oficial cap a alguna reunió a Barcelona i pel carrer d’Aragó vaig poder comunicar-me amb ell que estava a Lisboa. Em va sorprendre la serenitat i la fredor amb que va parlar-me, com resignat, com acceptant un fet ineluctable. Ho vaig entendre dissabte passat en el documental que dona inici a aquest relat. Jesús Eguiguren ho explica en un moment del documental: Vam plorar la primera mort, una dels anys vuitanta. Desprès sols era pensar en la víctima i les víctimes que deixaven. Recordo vivament l’Ernest, potser –com he explicat tantes vegades- perquè feia poques setmanes que l’havíem convidat per que ens assessorés en el que desprès seria el Tecnocampus. Aquell dia no va estar gaire per nosaltres, tenia el cap al País Basc, hi havia de tornar malgrat tot, suposo que se sabia amenaçat. Al acomiadar-nos em va recomanar un llibre de títol premonitori: “La última trobada” de Sándor Marai.

Tinc una imatge gravada que encara m’impacta. Me la va explicar en una de les meves visites el que era el regidor de cultura Ramon Etxezarreta. No podia sortir de casa els caps de setmana que no tenia escorta, però ell no s’hi resignava i d’amagat de les normes d’autoprotecció sortia a prendre un cafè en algun bar de la localitat. Evident, estar en una ciutat tan sensacional, de sensacions, sí, com Donosti-San Sebastián, no és per quedar-se amagat, reclòs millor i mai tan ben dit, a casa seva sense poder sortir-ne. Aquestes meves anades, l’Odón, l’Ernest, en Ramon, i d’altres companys socialistes em van fer estimar aquella ciutat i vaig comprendre el seu patiment per no poder gaudir-la amb tot el que ofereix. Suposo que l’Odón va resoldre el tema de repartiment de begudes pel casc antic i ara pot aprofitar la nova situació per passejar en bicicleta per la badia de La Concha fins a “El peine de los vientos”, i gaudir del Chillida tal com va fer quan ens portar al Chillida-Leku quan encara estava obert, i anar als restaurant que més li agradin sense cap por, o a aquella societat gastronòmica d’uns amics seus on una vegada em va portar i vaig poder viure en viu i en directe aquesta forma de convivència que tenen els bascos.  Llavors, en aquest durs temps, quan es volia evadir venia a Barcelona  a esbargir-se mirant un mar ben diferent del seu Cantàbric.

L’assassinat de Miquel Ángel Blanco em va agafar tornat de viatge a Roma. Fins al darrer moment vaig pensar que no succeiria, però va passar el pitjor. Encara les maletes per desfer recordo la Riera de gom a gom, a les portes de l’Ajuntament, presidint a la ciutadania muda i corpresa per la barbaritat comesa. Potser la reacció cívica arreu va incidir en un tomb, no ho sé, perquè no va haver-hi aturador encara.

El darrer record dels temps de l’alcaldia és una mica tètric. Per Nadal del 2000 la Policia Municipal em va proveir d’un aparell per mirar sota el cotxe abans de posar-m’hi no fos cas de que hi hagués algun artefacte explosiu. Ho va acompanyar d’un manual d’autoprotecció que em vaig haver de llegir i interioritzar i em va ser assignada una escorta permanent. Fora rutines, canvi d’itineraris, sempre escortat,... van ser un temps difícils. Hi havia un escamot d’ETA establert a la comarca, ho va explicar la premsa quan va ser desarticulat. Eren els temps en que vam haver d’anar a enterrament de regidors d’ajuntaments catalans, em tocava a més de solidaritat corporativa per ser el President de la FMC. Algun condol vaig haver de donar a familiars directes que em va corprendre molt. La tensió que vivien allà dalt, al nord que en dèiem, ens la van traslladar aquí. Algun regidor del meu ajuntament, del PP, deu guardar la fitxa que tenia d’ell els d’ETA i que la policia li va fer arribar quan la van requisar. Vaig sospirar alleugerit quan més endavant, fora ja de les responsabilitats de l’Alcaldia, vaig tornar a la Policia Municipal aquell estri amb que m’havien obsequiat i que ja no esperava que em fos d’utilitat mai més.

Els temps de Madrid, al Congrés, em van donar noves perspectives del tema. Estan moltes d’elles explicades al meu blog. He trobat més de vint entrades sobre el tema. Però tenen un altre caire, unes d’impressions personals, d’altres del dur combat polític que vaig viure en directe.

De les primeres, la “noria” de sentiments que vam tenir. D’alegria exultant amb la primera treva, desprès de desencís amb el seu trencament –tot això està molt ben explicat al documental- i finalment tornar a tenir sensació de triomf amb la renúncia a la lluita armada el 2011, cap al final dels meus temps “capitalins”. Però també la duresa del combat polític que entorn al tema va muntar la dreta contra el Govern. No li podien concedir cap victòria en aquest terreny que consideraven seu. Els “durs” sempre a l’aguait, sempre criticant, menystenint, posant en qüestió el que es feia i el que passava en aquest tema. Com també hem vist en el cas català, mai van fer cap concessió, ans al contrari, van fer tot el que van poder per obstaculitzar les possibles sortides instrumentalitzant-ho tot.

Ara sembla que la setmana passada vaig girar un altre full d’aquest trist epíleg que no acaba del tot d’acabar-se. Una de les coses que em va sorprendre gratament, i crec que la va explicar l’actual lendakari Urkullu, és que el canvi generacional també hi ha jugat molt a favor d’aquest acabament. Sí, molts de nosaltres tenim una edat en que hem estat empeltats de unes formes de pensar, a favor i en contra, que estan sent superades per l’arribada de les noves generacions. Què dieu? Quines són aquestes preocupacions? No sou grans ja? Mirem endavant cap a d’altres coses. Però si que cal reconèixer els temps passats i no pas com a bons temps, sinó, allà, com a temps durs, de patiment per a molts i que no es pot tancar el llibre com si res no hagués passat. Ho aniran superant. La imatge del final del reportatge de la vídua de Juan María Jáuregui i d’un dels seus botxins, Ibon Etxezarreta, va ser prou eloqüent de les possibilitats de penediment d’uns, de perdó dels altres  i de reconciliació dels protagonistes d’una lluita sense sentit en una societat civilitzada i que ens ha de servir sobre tot perquè ningú no torni mai més a pensar que sigui possible.

10 d’abril.


N.B.: Potser, més endavant, si les trobo, posaré alguna fotografia per il·lustrar aquesta llarga entrada. Això ha estat escrit “a raig”, potser també més en fred en corregiré alguna cosa, potser.