Sorpresa.

Estic acabant de llegir “El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados”, Gregorio Morán, 3era. ed., Ed. Akal, M-2014. Me’l va regalar la meva filla per Sant Jordi i estava –com tants d’altres que tinc- a la pila pendent de ser atès en algun moment (moltes vegades, aquest moment no arriba mai i queden allà abandonats). No havia llegit res d’aquest autor malgrat tenir coneixements llunyans de la seva prolífica i polèmica obra i opinions. Alguna “Sabatina intempestiva”, (ara surten a Crónica Global), encara que d’una forma esporàdica, ja que La Vanguardia no és el meu diari de referència. Sóc addicte a la versió espanyola del Pravda encara que no defujo els nous digitals.

El tema del llibre en qüestió té el seu interès ja que abasta un període que he viscut amb alguna intensitat.Com a llibreter (ja fa molts anys) vaig recomanar moltes vegades “Tiempo de silencio” entre d’altres citats a l’obra; com a lector d’alguns dels personatges que hi són comentats, preferentment els que qüestionaven el Règim franquista, (o al menys així ens sembla llavors), fins i tot algun n’he conegut; i com a polític en el temps que vaig estar en actiu. No estic capacitat per fer-ne una crítica per la superficialitat de les meves lectures, pels meus pocs coneixements de la matèria i especialment per la ignorància sobre els contextos i els transfons del període (Cultura y política en España 1962-1996, és el subtítol del llibre).

La sorpresa, la meva, va saltar a la pàgina 717 de l’edició que tinc. Hi havia una cita de la meva persona! Mai m’ho hagués pensat sortir en un llibre d’aquesta mena, vaig quedar estorat. Sí, anava de la meva darrera ocupació i el càrrec institucional que ocupava.

Es sabido, aunque nunca fue evaluado en su justa medida, que el PSOE “se vió obligado a endeudarse para conseguir el sí en el referèndum atlantista”, amb una nota a peu de pàgina, 10. Anem a la nota:

10. Palabras del portavoz socialista en la Comisión Parlamentaria del Tribunal de Cuentas, Manuel Mas, 8 de junio de 2010.

Evidentment, al ser sols en una nota a peu de pàgina, el meu nom no surt a l’extens Índex onomàstic que clou el llibre, 33 pàgines a doble columna!

Vaig recordar el moment, el debat a la Comissió Mixta per a les Relacions amb el Tribunal de Comptes dels comptes dels partits polítics de l’any 2006, però la memòria és escassa, fugissera i traïdora i més quan ja ets gran i tens el disc dur massa ple per recordar-ho tot amb exactitud. Moltes vegades, amics, companys o coneguts, m’expliquen coses que he dit, fet, o viscut de les que no en guardo cap record i que fins i tot em deixen parat.

D’aquesta cita textual meva segons l’autor, ja que s’ha d’entendre així quan va entre cometes, recordava el moment però no l’exactitud de les meves paraules. Però tenia fàcil aclarir-ho: dues fonts, una subjectiva, personal. ¿Vaig escriure quelcom sobre el tema en el meu blog de llavors?, doncs, sí, tres entrades: La primera quan em va caure el tema al sobre, la segona corresponent a la sessió del dia d’autos i la tercera, quinze dies desprès, a la “tornada” del tema (en aquella Comissió Mixta els temes es veien dues vegades, primer en la compareixença exposició del President del Tribunal de Comptes i segon en la presentació i consideració de les propostes de resolució dels grups parlamentaris). Escrivia molt en aquell temps, de fet era un quasi diari personal.

La segona font és més objectiva. Cal anar al Diari de Sessions de les Corts Generals, ja que era un debat en una Comissió Mixta. Evidentment, allà hi és la transcripció exacta de les meves paraules tant les de la sessió del 8 de juny del 2010 (apa, quins dies moguts aquells al Congrés!), com les de la “tornada” del tema el 22 del mateix mes. Les paraules exactes són les següents:

“No me duelen prendas en explicar que la refinanciación de las cuentas del PSOE resuelve un viejo problema que algunos cínicamente obviaron, como quizás en estos momentos, cínicamente también, obvian la necesidad de apoyo de la situación económica que tiene nuestro país. Me estoy refiriendo -y ustedes se acordarán de ello- a la posición que algunos tuvieron en el referéndum de la OTAN del año 1987. Contra lo que era probablemente el sentido común del pensamiento de todos y del pensamiento político de cada cual, unos tuvieron una posición y otros otra, y se siguió adelante.”

No sé doncs pas, d’on va treure Gregorio Morán la frase entre cometes que m’atribueix. Una interpretació lliure de les meves paraules pel seu compte sí podia donar peu a una frase semblant, però sols de la seva collita, no posant-la en boca meva que queda clar que no la vaig dir.

M’aconsella la meva filla que posi la frase sencera al Google a veure si potser puc esbrinar si surt d’alguna altra font. Si que recordo la utilització que feien alguns diputats dels mitjans de informació intoxicant-los barroerament, i crec que en aquell tema alguna cosa d’això va haver-hi, però crec que no paga pas la pena escarrassar-s’hi buscant-ho. Feta la consulta sols surt un article d’un blog comentant el llibre en que recull expressament la frase de marres, desprès reproduït en una revista. Però,... el llibre ja anava per la tercera edició el 2014, no sé pas de quants exemplars era cada edició, encara que és de suposar –especialment per la polèmica que va envoltar la seva sortida- que d’alguns milers quant même.

Res, ara acabaré el llibre, ja em queden poques pàgines per liquidar-lo, escaldat, i cap una altra cosa, no repetiré autor. La pila pendent m’espera. Una sorprenent anècdota a les escorrialles, ja passiu, que reafirmarà la meva volguda disposició a l’ataraxia.

La foto és precisament d’aquells dies amb aquest tema al seient del President del Govern al banc blau de l’antic saló de sessions del Senat, a la Plaça de la Marina Española. N’estic content, no en va hi ha gaire gent que pugui dir el que jo, nogensmenys, sense cap altra pretensió, ni que sigui intempestiva.

3 de gener.