Perjuri?

Fa ja uns dies, en aquells dies turmentosos, vaig piular un tweet

Recordeu La Yenka?: Izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, ¡un, dos, tres! Izquierda, izquiera, derecha, derecha, adelante, atrás, ¡un, dos, tres!...

Quasi bé tres mesos desprès d’aquella piulada no cal fer recompte una altra vegada de tot el que ha passat. Però, en resum, estem allà mateix, o més endarrere. Cadascú s’ha agafat els resultats electorals pre-nadalencs com li ha convingut i sembla que els agents polítics poques lectures clares n’han fet. Els que s’ho miren des de fora, des dels mitjans, o des de la simple opinió, diuen també la seva però sense gaire receptivitat (sembla) en aquells que han de prendre les decisions, ara ja, desprès del terrabastall.

El més sorprenent avui és que tothom ha guanyat, quan seria millor dir que tothom ha perdut. Les crides a revisar el que ens ha portat fins aquí cauen en sac estripat. Es va cap a la constitució d’un nou Parlament, que comporta una nova legislatura, la XII, i hi ha qui diu que cal continuar com si res hagués passat amb els treballs empresos a l’anterior. L’anterior va ser avortada de mala manera d’un dia per l’altre, degut precisament a les decisions que es van prendre, i tots van acceptar, si més no implícitament, que calia començar de nou o, ¿no era això participar en el procés electoral que acabem de viure?

I tothom també, bé, amb algunes incògnites encara per desvetllar hores d’ara, es disposa a recollir les actes corresponents que els donen dret a seure a l’hemicicle de la Ciutadella.

Art. 23 del Reglament del Parlament (DOGC 1 d’octubre 2015, deixem apart la darrera modificació de l’estiu del 2017)

Sobre aquest tema ja vaig fer una entrada al començament de la XI legislatura (basant-me en el Reglament del 2005, que no difereix gens de l’actualment vigent del 2015). No cal tornar-hi, encara que m’és sorprenent que es vulgui amagar, com avergonyits, un tema tant transcendental com aquest sense fer-ho personalment i en públic davant la Cambra en Ple. Però, pel que diuen alguns electes als mitjans (i potser d’altres pensen en privat), ¿és versemblant el seu acatament a la legalitat vigent? Pel que s’ha vist a la darrera legislatura, no hi ha hagut cap empatx en saltar-s'ho pel “morro” com si el que es va signar fos una mera formalitat sense importància. Des de l’estranger, fugits, o àdhuc essent de missa, confessos, o des de la crida revolucionaria, manifesta, ¿ens els podem creure? Em sembla que poc.

Un bon amic, advocat, em diu que en la legislació espanyola no existeix el delicte de perjuri. Llavors,
perquè és obligatori (de la forma i en l’expressió que es vulgui) jurar o prometre l’acatament a les normes superiors vigents? I si s’incompleix, ¿què comporta des del punt de vista jurídic? 

Si ni els jutges hi donen importància sembla que sigui com escriure a la sorra de la platja a pet d’ones.

6 de gener, vaig a veure que m'han portat els Reis.