En Josep

Avui fa quaranta anys que va venir al món en Josep, els nostre fill gran. Desprès vindria l’Eulàlia.

40 anys, ja! En aquest temps he vist créixer un home, fer-se i consolidar-se. Primer a casa, al nostre costat, més endavant volant pel seu compte. Ara, casat, és un conscient pare de família. Va ser un correcte estudiant, es va llicenciar en Econòmiques seguint la petjada del pare i va entrar a treballar al sector financer (abans Caixa i ara Banc) seguin la dedicació professional de la mare. Encara hi és, ben conscient del seu comès en el complex món financer d’avui en dia.

De tots aquest anys tinc especial predilecció per una imatge seva, amb la seva germana, que els vaig fer als peus de la porta de la catedral de Florència quant sols tenia 11 anys i els arrossegàvem a veure meravelles del món proper. Crec que les seves carones ho diuen tot.

Sí, em va sortir futbolista i futboler, “culé” a matar, a mi que l’esport sempre l’he mirat de lluny. De futbolista encara juga els diumenges, però crec  que ja no s’entrena entre setmana com va fer durant tants anys als vespres/nits. Encara ho fa en el club en que va començar quant era menut. En diuen un “one-club man”, oi?, sempre al Juventus A.C. , ara però amb els “veteranus”, hors d’age.

Ara la seva dèria és el seu fill, el petit Joan Mas Guri, que és un  belluguet. No sé si aconseguirà encarrilar-lo, esportivament, cap el futbol o li passarà com em va passar a mi que agafarà una afició diferent. No és un característic MTV, no n’exerceix, encara que ara li toca anar darrere els gegants amb el fill a coll i bé.

Casolà, a on s’està més bé que a casa amb les consoles, la tele per veure futbol i les places i carrers del Centre amb la platja, la nostra platja, a tocar? Senzill, sense gaires pretensions gastronòmiques i amb un bon sentit de l’humor que quan es dispara, no sé si sols en la intimitat familiar, sembla que estiguem al Club de la Comèdia. És el meu “help desk”, sempre l’hi ha anat això de la informàtica i la tecnologia. Correcte, educat, la gent que l’ha conegut i tracta ens en ha parlat sempre bé. Les noies deien que era guapo, la seva mare també ho diu. Clar, que ha de dir ella? S’entén bé en anglès amb els xinesos que ha d’atendre a la feina i els avis que estan a la cua diuen: “Mira que espabilao el niño, ¡hasta chino sabe!” . La feina li ha fet veure molt de prop la condició humana dels de dalt i dels de baix.

Per molts anys, Josep! I que el teu pare, amb la teva mare, en puguin veure molts més.

15 de febrer.