Molta gent va anar a votar el 1-O
per dignitat, per
la seva dignitat. Creien que tenien tot el dret a fer-ho i que ningú –cap
instància política i/o legal- els ho havia d’impedir malgrat volgués fer-ho o
intentar-ho, tot i sabent que aquell acte de dignitat, de la seva dignitat, no
tenia cap valor jurídic, però sí molt valor polític. Era una manifestació de
voluntat. I aquella mateixa tarda del 1-O, més gent, també per dignitat, s’hi van
afegir com a resposta a les imatges de les càrregues policials que es varen
veure, ben conscients que el seu vot era sols expressió de rebuig, res més.
Desprès, molta gent, potser quasi
bé la mateixa, es va empassar dignament, amb la seva dignitat, la proclamació, o no ho va
ser?, de la efímera República Catalana
el 27 d’octubre i la fugida del President Puigdemont, ja cessat per l’art. 155
de la C.E., a Bèlgica l’endemà passat i l’empresonament de destacats líders
polítics i socials independentistes.
Per dignitat també, o amb dignitat també, molta
gent va anar a votar el 21-D, convocats pel President del Govern espanyol,
saben que el que en sortís de les urnes no restituiria la situació anterior a
l’aplicació de l’art. 155 de la C.E. ni facilitaria el retorn dels fugits a
l’estranger, ni alliberaria als empresonats aquí.
Ara, amb dignitat, s’han de rendir a la
evidència de que els seu somni no era possible tal com ja sabien d’antuvi, tal com se’ls havia
dit des de moltes bandes i de moltes maneres, tal com meridianament era de manifest. Llevat dels incauts o
els benaurats (beneits?) -que crèduls, llavors i potser avui encara, no se’n
adonen de l’ensarronada en que els han ficat i dels frívols, cínics, que se’n
foten de tot- els que tenen un mínim de discerniment veuen que s’ha arribat al
cap del carrer, que el seu desig, legítim, com tant altres desitjos que hi pot
haver, no és realitzable.
Però, ara, qui restitueix
la dignitat de tots aquells altres conciutadans/es que van ser
blasmats, callats, arraconats, injuriats, no perquè volguessin una cosa
diferent, que potser també, sinó sols per dir que el camí sense sortida que
havien emprès molt dignament alguns, molts, no anava enlloc?
M’han dit de tot: unionista, botifler,
traïdor, feixista (quins co.....), indigne amb els meus morts i davant dels meus fills, que “ja ho
trobarem”. M’ha fet callar pel carrer i al voltant d’una taula. No me’n han
parlat, com si el “tema” no existís i ens estès impactant a tots i així
obviàvem el problema. A mi i a molts que com jo gosàvem dir que “el Rei anava despullat”, que tot era un
engany, que això no s’aguantava, que acabarien estavellant-se i estavellant-nos
a tots.
Sort que un ja és gran i té la pell endurida, a més com estava d’espectador
em relliscava tot una mica. Però ja n’hi ha prou de mirar-s’ho. Cal aixecar la veu,
tornar a l’arena.
La rancúnia és una mala
companyia per la vida. Però les ferides hi són. Hi són en alguns tant
traumàticament que s’han apuntat a reaccions impensables fa poc temps i ja
veurem com se’n surten. El mal ja està fet i cal reparar-lo. No, no demanaré renuncies,
que ningú renuncií a les seves idees, faltaria més. Si jo no he renunciat a les
meves no he de demanar que ho facin els altres. No, no demanaré retractaments, que hi hagin
retractaments, ni en públic ni en privat. No cal que ningú vagi cap cot pel
carrer amb una llufa a l’esquena. No, no demanaré penitències ni avergonyiments públics,
prou que portaran la processó per dins.
Per dignitat sols demanaré silenci, que callin i que tots, tots,
puguem respirar i viure tranquils. I si comencem per la CCMA
et altri?
3 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada