Hi ha partit. “El fin del primer mundo”

Vaig a La Central del Raval a la presentació del llibre “El fin del primer mundo” de David Lizoaín (ed. La Catarata, M-2017). En David era aquell jove silenciós (el jove, l’únic) en les reunions d’Economistes davant la Crisis a les que ens convocava l’Emili Ferrer. Crec que el van captar els socialistes per formar d’alguna executiva (havia tingut responsabilitats varies a les JSC), però hi va durar poc, no crec que li fessin massa cas. Ja se sap, els aparells orgànics no són precisament massa subtils. Quan vaig tenir coneixement del llibre sols amb el títol ja vaig intuir que seria interessant, i no em vaig equivocar.

A la sala on es feia la presentació, petita i en un racó de la gran llibreria, sorpresa! El públic –reduït, tampoc cal estranyar-se- era majoritàriament jove! Mira que vaig a actes d’aquesta mena i moltes vegades hi ha algú que es queixa de que els assistents som majoritàriament provectes. Doncs aquí no, primera sorpresa.

Segona sorpresa, aquesta, però, anunciada: la taula de l’acte. Tres joves sobradament preparats que deia un anunci temps enrere. L’ Ignacio Urquizu (1978), a qui segueixo fa temps, un jove (bé, ells no se’n consideren tant joves) sociòleg que és diputat socialista per Terol (sí, Teruel existe!) que resulta que era l’editor del llibre. Dirigeix una col·lecció del llibres de La Catarata (editorial interessant) sobre el futur de la socialdemocràcia. Sí, hi ha qui encara –malgrat tot- creu que tenim possibilitats de recorregut. L’ Ignacio també va ser cooptat per una executiva del PSOE, però en les turbulències orgàniques dels darrers temps tampoc va durar gaire.

   

La presentadora del llibre va ser l’ Eva Granados (1975), valor ja consolidat a can PSC, també ben preparada, provinent del sindicalisme i del Baix, impulsora incansable dels darrers “Informes socials” de la Fundació Campalans, diputada a la Ciutadella i mà dreta d’en Miquel Iceta.

I l’autor, en David Lizoaín (1982), amb el seu aire de savi distret. Ara se’n ha anat a viure a Madrid desprès d’uns anys d’estar entre nosaltres on ha deixat bons amics i bones impressions. Les seves arrels són múltiples, nascut a Canadà ens va explicar de pare basc navarrès i mare canadenca jueva, format a Harvard i a la London School of Economics, ben preparat (el seu llibre tanca amb set atapeïdes pàgines de bibliografia), amb les seves petites dificultats per deixar-se anar al expressar-se degut als seus orígens lingüístics.

Públic jove, taula jove (ells van dir que no tant, però és la generació dels meus fills), renovació del vell missatge socialista, ho vaig veure amb satisfacció. Tranquil, Manel, hi ha continuïtat.

Algunes coses que l’autor va dir per explicar el llibre: A partir del què està passant a Occident, la fi del primer món que dóna títol al llibre, què cal fer?: Sumar totes les lluites, fer coalicions polítiques i socials amples, orientar-se als problemes del treballadors, l’habitatge és un tema pendent que exigirà més radicalisme, pacte intergeneracional, compromís contra el canvi climàtic (el capitalisme es carregarà el planeta), preparem-nos per més moviments migratoris. Res, impugnació a la totalitat del model econòmic capitalista. La seva fi la podem entreveure rememorant la caiguda de l’Imperi Romà, la fi del model esclavista? Què passarà d’aquí 50 anys al món?

En mig de el abstracció en que vivim en aquest racó de món, com si no hi hagués més tema que mirar-nos el melic, sense adonar-nos que potser tots plegats ens estem anant en orris o que les generacions que ens venen al darrera no gaudiran dels privilegis que hem assolit nosaltres (sí, la nostra, la meva, ha estat una generació privilegiada) hi ha l’esperança de veure qui ho encara de front i fa propostes des de les nostres arrels. Gràcies, sigueu ben trobats!

Addenda: No puc entrar en una llibreria, gran o petita, compro llibres pels ulls i ensumo de lluny els que m’agradaran. Generalment l’encerto. Vaig sortir més carregat del compte.

3 de març.