Sí, la vida és molt dura...

 

Prou m’hagués agradat a mi que el Sr. Navarro Fargas, director del diari Mataró, acceptés publicar mai un escrit de les meves idees i propostes quan “militava” als G.C.R. Però el diari de Mataró era un mitjà de la premsa del Movimiento i a la seva portada hi lluïa el jou i les fletxes emblema del règim franquista i els G.C.R. era un grupuscle d’extrema esquerra, eren els “Grupos Comunistas Revolucionarios” (en castellà).

De tot això ja en fa més de cinquanta anys, en un altre temps i país que ja no és el nostre d’avui. En Pepe Manté va explicar la història dels moviments (del que es movia) polítics a Mataró en els anys 60 i 70 del franquisme en una comunicació publicada als Fulls de M.A.S.M. (https://raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115967/146569)

Érem quatre gats, enfrontats amb altres grupuscles tant inoperants com nosaltres, fruit del big bang que es va produir al F.O.C.(Front Obrer Català) al finals dels seixanta tal com explica Isidre Molas en “Quan tot ens semblava possible”. La deriva esquerranista va ser considerable, no sols dels epígons del F.O.C., als fususú (F.S.F.) també els passà el mateix i a les escissions del PSUC també. Vist en la distància i amb benevolència allò va ser fruit de la impotència, la ràbia, la inconsciència i el sectarisme d’una generació que ja no havia viscut la guerra civil ni era hereva directa del que la va provocar i protagonitzar. Els temps havien canviat.

Com tots els que estàvem en aquelles misèrrimes històries, jo tenia un malnom (un àlies), encara que en el petit món local ens coneixíem tots pel propi, llevat, però, en el meu cas d’una noia que venia de Barcelona a reunir-se a la nostra “cèl·lula”  i que jo retornava allà deixant-la a l’entrada d’una estació de metro seguint els comportaments clandestins. Molts anys després, ella ja traspassada, vaig saber qui era: Mercè Soler Regàs, històrica activista, que era una de les “jefas” d’aquell col·lectiu.

Els soviètics i els xinesos ja havien quedat a la dreta. Calia seguir a l’Enver Hoxha!! Les publicacions que fèiem, poquetes, eren editades per “La hormiga roja”. Vaig rebre una reprimenda orgànica per fer un paper que m’havien encarregat sobre la lluita universitària basant-me en el que hi havia a mà: “Cuadernos para el dialogo”, una consistent publicació de reformistes democratacristians. El meu treball va ser considerat dretà. Les nostres referències intel·lectuals eren, a part dels clàssics ( Marx -poc llegit- i Engels, Lenin, Stalin, Mao, ...) la xilena Marta Harnecker i en el meu cas, pels estudis, els economistes americans Paul Sweezy i Paul A Baran lligats a la Monthly Review. Quan el debat va anar pujant de to i es va plantejar, crec sense massa entusiasme, la lluita armada, ho vaig deixar. Sincerament, no m’hi veia. N’hi havia fet la “mili” per no tenir condicions per fer-la.

“Afanys de joventut, de fer rodes quadrades...”, que cantava en aquells temps en Quico Pi de la Serra. És coneguda aquella frase que diu més o menys: “Qui no és revolucionari als vint anys, no té cor. Qui ho continua essent als quaranta no té cap”. Cada generació ha de fer les seves pròpies descobertes i els joves d’ara fan les seves. Ara també, alguns s’indignen, s’esveren, s’aixequen, protesten, i s’organitzen més o menys per lluitar contra el que no els agrada, com ha passat sempre.

“Sí, la vida és molt dura

I no porta confitura:

Les coses són com són,

Aquí, i a la fi del món”

Del Romanç del Procés d’en Pep Lligades.

 

29 d’agost.