Un amic, tot caminant, m’explica
que fa uns dies la seva neta li conta que a l’escola li han ensenyat les edats
en que es divideix convencionalment la història. Ell em diu que li va afegir
una de nova que comença precisament ara.
Repassem:
L’Antiga s’acaba amb la caiguda
de Roma al segle V.
La Mitjana s’acaba amb la caiguda
de Constantinoble al segle XV.
La Moderna s’acaba amb la presa
de La Bastilla, la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII.
La Contemporània, seguint l’afegit
que fa el meu amic a la seva neta, s’acaba al segle XXI, potser s’està acabant
ara.
Des de Mart, d’aquí un temps,
explicaran que ara comença El Futur.
Certament el que estem veient
aquests dies en deixa a tots molt estorats. Sembla que estem entrant a una època
nova. No, no és un retrocés, és un temps nou en que les certeses que havíem tingut
fins ara s’esvaeixen. Com van desaparèixer els nobles i abans els feudals i
abans els patricis, ara poden estar desapareixen els ciutadans per ocupar el seu lloc en el comandament
del mon “civilitzat”, uns plutòcrates que van a la seva i que amb els seus
diners passen per sobre de totes les estructures que l’Edat Contemporània havia
anar construint a “tranques i barranques”.
Les manifestacions que sentim ara
des dels U.S.A., que havia liderat el pas de la modernitat a la contemporaneïtat;
la falta d’escrúpols del dirigent del país més gran del Món, Rússia; l’astúcia dels
dirigents “comunistes” del país més poblat, la Xina: configuren un nou panorama
que deixa astorats als “occidentals”, preferentment europeus.
El farmacèutic aquesta tarda em
pregunta: “Què hem de fer?”.
-“Ens ho estan capgirant tot,
tot el que pensàvem que teníem establert”
1. La
Defensa. De qui ens hem de defensar? Del que tingui més poder ofensiu que
nosaltres i se’ns vulgui apoderar, ves a saber de quina forma.
2. L’Economia.
El lliure canvi establert per la globalització, que ha tingut coses bones i
també dolentes, però al que ens hem acostumat, pot donar lloc a uns intercanvis
a gust i profit dels poderosos (una mica sempre ha estat així, però no amb el
desvergonyiment que ara s’anuncia).
3. La
Democràcia. Amb el que suposa de
separació de poders, de lliure elecció pels ciutadans, d’imperi de la llei i la
justícia. Ho estàvem aconseguint alguns, no tots a la Humanitat, avançàvem.
Això, ara està en perill.
4. L’Estat
del Benestar. Si Lord Beveridge
aixequés el cap quedaria bocabadat. No direm el que li passaria al Baró J.M. Keynes. Aquesta
és una de les bases de la nostra societat: educació, sanitat, serveis socials,
pensions universals.
Tot això, la Defensa, l’Economia,
la Democràcia, l’Estat del Benestar, amanit,
garbellat i manipulat per les possibilitats obertes per la tecnologia digital que com totes les tecnologies, controlada
en poques mans i mal usada, pot portar a una nova
dimensió de la Història.
“Què podem fer, li responc al
farmacèutic, doncs primer de tot si volem o no ser sotmesos”. Si no ho
volem ser cal enfrontar-s’hi. Com? Lluitant i patint. Sense esforços personals
no ens en sortirem. Si pensem que tot ens continuarà sent donat com fins ara no
ens en sortirem. Caldrà pensar en la despesa militar, caldrà pensar en les fons
d’energia, caldrà pensar en el benestar, caldrà pensar en la formació cívica,
caldrà pensar en la comunicació i la informació, caldrà... repensar moltes coses que no ens cauran del cel sinó del nostre propi
esforç. Serà molt difícil, tenim una societat molt ben “peixada”, molt ben
acostumada. Algú va més enllà, un professor universitari em va dir que som una
societat de “yonquis”, d’esclaus de la droga que és la nostra forma de vida avui.
Fa por.
17 de febrer.
.jpg)
