M’assabento que en Joan Sàrrias,
regidor de l’ajuntament de Mataró de l’equip de govern, plega.
https://www.tvmataro.cat/story/dimiteix-el-regidor-de-promocio-de-ciutat-de-mataro
En Joan va anar com a
independent a la llista socialista a les eleccions locals del 2023. Un “botiguer”
compromès a les llistes socialistes de Mataró vaig pensar: molt bé, pot ser
un bon fitxatge.
Diu que plega per motius
personals i ho fa -pel que he vist- entre elogis dels seus companys de Consistori
de tots els colors. Sembla que el seu treball ha estat útil i profitós per la
nostra comunitat en el breu temps que l’ha portat a terme.
Motius personals. Sense
necessitat de conèixer-los els sé molt bé. He estat molts anys dins de l’engranatge
polític per saber el pa que s’hi dona. Un càrrec públic com el de regidor, però
també a altres nivells, ha de compaginar com pugui la seva vida personal que comprèn a l’hora
la conciliació familiar, el manteniment professional i l’activitat política. Aquesta
darrera comporta inexorablement unes preocupacions, unes exigències públiques,
una dedicació i uns horaris que dificulten o impedeixen moltes vegades portar
una vida personal “normal”. Això va de menys a més segons la
responsabilitat política assumida i la feina que comporta.
Conec el cas, és conegut, de
polítics que posaven una fotografia seva al rebedor de la llar familiar perquè els
seus recordessin quina cara tenia. Conec el cas, menys conegut, de polítics que
al deixar aquesta responsabilitat i pretendre tornar a la seva feina es troben
que en els anys que han estat fora d’ella l’escalafó ha corregut i no troben
com tornar-s’hi a encabir. Conec casos de gent que duia activitats professionals,
comercials o empresarials que no troben el mateix panorama que van deixar i
tenen evidents dificultats per reprendre-les. Per molt que la legislació protegeixi
aquests retorns, defensant-los, no és tant fàcil ni en el cas dels funcionaris.
La vida, familiar, professional, política, corre molt de presa en el món d’avui.
Pretendre dedicacions parcials o a distància és més difícil del que sembla. Amb
aquest panorama, qui es podrà dedicar a la política? Qui voldrà arriscar-se al
que comporta personalment? La ciutadania té un problema que ha d’assumir si no
vol veure la degradació dels seus representants. Ah! I no cal oblidar que “si
paguem amb cacauets tindrem micos”. Tot això ja ho va explicar fa més de 40
anys el reconegut, ja traspassat, professor Alejandro
Nieto en la seva obra, que va anar ampliant amb posterioritat, “La
organización del desgobierno”.
Ho vaig deixar escrit fa més de
13 anys, quan vaig plegar de Diputat:
https://manelmas.blogspot.com/2011/09/tienes-vuelta.html
Joan, moltes gràcies pel teu intent, moltes gràcies per la feina que has fet
i que la vida et doni el que millor que pugui donar-te.
19 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada