Angelets cap el cel.

 

Calçats Castellsaguer, una emblemàtica sabateria de “tota la vida” del centre de Mataró, ha tancat.

Sota un rètol de que es lloga, enganxat als vidres de l’aparador, han col·locat una placa amb una succinta explicació de les causes de l’esdeveniment.

La societat ha canviat molt, i manifesten que no han sabut adaptar-s’hi.i. Cert, el comerç ja no és el que havia estat, com res és el que havia estat. Hi ha noves formes d’arribar als consumidors, noves formes d’oferta presencial i digital. Fa uns quants anys van aixecar polseguera unes declaracions meves: “Aquells botiguers que han heretat un establiment dels seus pares difícilment el traspassaran als seus fills.”. Però també ha canviat el consum del producte, les sabates. Ara, és corrent veure la gent calçada a tota hora i a tot lloc amb “wambes” o similars esportives. Sols cal mirar els peus de la gent pel carrer i també de presentadors de televisió, artistes, això que ara en diuen “influencers”,... En un racó de l’armari tinc una capsa de sabates amb uns mocassins Sebago color bordeus, probablement comprats en aquesta botiga que ara ha tancat, que fa anys que no em poso i estan en molt bon estat. Va haver-hi un temps que van estar de moda, els meus són sense borla, però ara no sé si encara els calça algú que no sigui un “Borja Mari”.  Veig, però, que per Amazon (com no) encara es venen. Això del “vestir bé” tant en els homes com en les dones, al menys per aquí, ha passar a la història: els diumenges amb xandall.

Tenien marques bones, potser aquesta és una causa del tancament ja que ara segurament es compra més barat per poder anar canviant més sovint: Clark, Mephisto, Panama Jack, Geox... L’aparador sempre feia goig, van intentar estar al dia amb les temporades oferint producte al possible comprador benestant de les rodalies (amb alguns dels municipis amb més renda de Catalunya). Però, vaig anar a comprar-hi unes sandàlies al mes d’agost que era quan les precisava i em van dir que ja estaven a la temporada de tardor. Evidentment des de casa per internet les vaig tenir a les 48 hores de demanar-les.

Diuen que no els ha ajudat la gestió de l’Ajuntament que s’esforça en la “peatonalització” del centre. Home, aquest és un vell argument dels “botiguers” tradicionals. El carrer de Barcelona va ser, si mal no recordo, un del primers en convertir-se sols per a vianants, mantenint els accessos als garatge, entre ells el seu. Hi ha quatre aparcaments de rotació (sí, de pagament) a quatre passes i els dies forts d’animació comercial el carrer va curull de gent. De la vella tropa de la Unió de Botiguers que tanta guerra ens va fer en altres temps sols queda en peu la Ferreteria Colomer (felicitats, Toni!) a la Riera a 50 metres de la botiga que ara ha tancat.

Això són excuses de mal pagador. Arreu els centres de les ciutats ja fa molt temps que s’han convertit en illes de vianants i centres comercials a cel obert. No s’ha desertitzat, al menys comercialment i a casa nostra encara hi resideix molta gent.

Expliquen que són cinc les generacions que han mantingut aquest negoci que ara s’ha acabat. El rebesavi, que vingué de Vallgorguina a finals el segle XIX, com tants d’altres que vingueren llavors de fora i que ha explicat la Pilar González-Agàpito en el seu recorregut per places, carres, botigues, indústries, cafès,..., entre ells el carrer de Barcelona.

N’he conegut tres generacions de Castellsaguers. El Sr. Castellsaguer, Antonio, i la seva esposa; la seva filla Margarita (sic) que era una de les noies maques de la meva joventut, i els seus fills, Nacho i Joaquim, que tingué amb en Joaquim Itoiz. Tots aquests en algun moment o altra ens han proporcionat calçat a la meva família. Segurament en els meus temps de representació pública sabates amb “sola de sabata”, de sola de cuir. A la majoria de la gent d’avui aquesta qualificació els deu semblar “xinés”.

Diu, en Nacho que és el que signa el comunicat, que ha estat un plaer servir-nos i ens ho agraeixen. Els tornem els compliment, també ha estat per nosaltres i suposo que per molts mataronins i mataronines un plaer anar-hi i els agraïm la seva atenció.

Per la darrera campanya comercial de Nadal van guarnir l’aparador amb un bufons angelets. Ara els angelets van camí del cel.

18 de febrer.