Felipe.

 

Els que vam ser escollits per una responsabilitat pública durant un temps i temps enrere hem de ser curosos en les apreciacions públiques que fem de la feina dels que ens han vingut després. De la feina dels nostres, o dels que ens sentim nostres. També, compte, amb la dels adversaris. Sabem com són les coses i les accions per dins, els seus constrenyiments i limitacions, els treballs i els atzars, els ajuts i els entrebancs, la sort i la dissort.

Els records que vam deixar, bons o dolents, no ens donen cap autoritat, moral o cívica, per jutjar contundentment el que ara, segurament en un altre moment i circumstàncies, estan portant a terme els que tenen responsabilitats semblants. Una altra cosa és el que podem pensar en privat, això mai es pot limitar, però en públic, molta prudència. Cal tenir clar que ja no som ni hi som. Potser alguns són gerres xineses que estan per ser admirades, però aquelles mai parlen.

Els moments i les circumstàncies no són els mateixos. Ha plogut molt pels que ja som grans i provectes. El món, el seu temps i espai, ha canviat molt des que vam exercir responsabilitats. Potser se’ns fa a nosaltres, els d’abans, difícil d’entendre. Potser se’ls fa  a ells, els d’ara, difícil  d’entendre’ns.

Vam tenir el nostre moment, no hem de pretendre que encara ho sigui. Ara és el moment d’uns altres, que l’encertaran o l’erraran tal com ho vam fer nosaltres. La història, el pas de les generacions, avui és molt dinàmica, va molt de pressa.

Quaranta anys enrere jo vaig ser un “chico de Felipe”, però d’això ja fa molts anys. Ell, segurament, n’estic convençut,  ja ha passat a la història, no té cap necessitat de continuar pontificant. Ja no hi ha “chicos de Felipe”, potser alguns d’ara no havien ni nascut. Ara són fills (chicos) del seu temps, del temps d’avui, com nosaltres ho vam ser en el seu moment del d’ahir. Però compte! Són uns temps i uns moments diferents.

No me’n puc estar de tornar al cant XXIV de “La pell de brau” de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i els honors.

 (1991)

27 de juny.

Colgado de un barranco...

 

En l’entrada que vaig fer dies enrere sobre el viatge a Almería explico al final de tot que a Mojácar vaig comprar el llibre “Campos de Níjar” de Juan Goytisolo. Una edició de l’any 2010 del “Instituto de Estudios Almerienses” que aplega a més un relat curt, “El viaje”, inclòs a “Para vivir aquí”, del 1954 i un assaig, “Tierras del Sur”, de 1967. “Campos de Níjar” és de 1960.

Llegit el llibre, no vaig anar gens errat en descriure quina ha estat la salvació (?) econòmica d’aquelles terres. Condemnades a la pobresa, l’agroindústria i el turisme les han permès sortir del forat on estaven. Com es veu en la gràfica de la població que vaig incloure, de l’estancament demogràfic per la despoblació i l’emigració han passat en el darrers quaranta anys (amb o en el període democràtic(?)) quasi a triplicar la població.

Però els escrits de Goytisolo (Barcelona, 1931-Marràqueix, 2017) són dels anys 60, endavant i endarrere, en plena Dictadura, allà avall encara l’Espanya Negra. Goytisolo, els Goytisolo, són barcelonins, si no tinc mal entès amb alguna propietat al Montalt, a Torrentbò, a la Toscana catalana, i el xoc que li representa descobrir no sols el paisatge del Sud est de la Península, sinó sobre tot el paisanatge i les seves miserables condicions de vida li comportarà primer una descripció, una comprensió i una estima per aquelles terres i les seves gents de la que no se’n desprendrà mai més.

M’ha vingut a la memòria, llegint aquestes pàgines, les preocupacions polítiques que ens desvetllà a la universitat dels seixanta aquella colla d’intel·lectuals, joves llavors, que tant feren per ensenyar-nos el panorama i les perspectives que hi havia al voltant nostre.

No costa res d’entendre el perquè de les onades migratòries dels anys 60 i 70 del segle passat cap a les zones industrials i econòmicament puixants d’Espanya, Barcelona sobre tot. La gent vota al llarg de la història, quan pot i la deixen, amb els peus. Ho estem també veient ara mateix i és imparable quan comença la corrua humana desitjant una vida millor.

26 de juny.

Totes les masses piquen.

 

Anava a escriure una entrada sobre el turisme.

Ahir, diuen els mitjans, va haver-hi manifestacions a diversos llocs del Món protestant contra l’excés del turisme. També els mitjans donen compte de noves mesures reguladores per encarrilar aquest fenomen, a les Balears volen controlar els cotxes que hi caben. Es parla de que novament a Espanya serà un any excepcional en arribada de turistes i tot el que representa pel conjunt de l’economia, cap al 14% del P.I.B.. En els debats sobre la millora de les infraestructures d’acollida, (ports, aeroports, carreteres, atenció sanitària,...) es mesuren els pros i contres de l’efecte que té. Com varien, a pitjor, les condicions de vida de residents tradicionals i d’ocupats en aquest sector.

 Amb els parents, amics i coneguts, però, no deixem de preguntar-nos: Què fareu aquest estiu? O entre els“jubiletes”, quina serà la propera sortida?

Però m’adono que ja he escrit força sobre el tema i que no tinc gaire més a afegir. En els temps de les responsabilitats municipals no va ser un tema d’especial preocupació, llavors hi havia altres cuites i érem una ciutat industrial (o estàvem deixant de ser-ho). Quan vaig assumir responsabilitats parlamentàries, el llavors ministre Montilla, va fer-me col·locar a la Comissió d’indústria i Comerç que ens repartirem amb la companya Arantza Mendizabal, ella amb indústria i energia, era basca, i jo, català, amb comerç i turisme. Per ajudar-me a turisme em van assignar a la diputada andalusa Ana Mª Fuentes, ves per on avui notícia ja que ara és la Gerent del P.S.O.E. D’aquell temps, entre reflexions, viatges oficials i particulars, trobades varies, ... en el blog que tenia llavors hi vaig deixar un bon grapat d’entrades, es poden seguir aquí:

https://manelmas.blogspot.com/search?q=turisme

Ja fora de la feina, en temps “passius”, el tema m’ha continuat interessant i Déu n’hi do el que es pot ressenyar del nou blog. Des de viatges, començant a Ítaca i acabant a Aprendinaga; reflexions que s’han demostrat desencertades del temps de la pandèmia (il·lús, pensava que canviarien les coses); presentacions del tema al grup de reflexió que animava l’Anna Comas; ...

Ara que veig que tornaria a repetir coses que ja he dit penso que el millor és agrupar aquestes entrades en una pàgina concreta del blog, una més, amb data d’enguany:

https://magrinyar.blogspot.com/p/sobre-el-turisme.html

16 de juny.

Règim hídric mediterrani.

 

Quan vaig començar a responsabilitzar-me -ja fa molts anys- de les qüestions de l’abastament d’aigua de boca a la comunitat, les primeres indicacions que em feren els tècnics responsables del tema van ser que tingués en compte les característiques del règim hídric de la mediterrània. No el règim anual de precipitacions (primavera i tardor), que també, sinó l’evolució periòdica de temporades eixutes i temporades més humides. Recordo, em digueren, que això ja estava explicat a la Bíblia, en referència a la interpretació del somni del faraó d’Egipte amb els temps de vaques grasses i de vaques flaques.

No sé pas si tot això avui encara s’explica així (hauré de preguntar-ho a en Joan Miró), ni sí avui a l’escoles s’ensenya el que diu la Bíblia i la història de Josep que possiblement no. Segurament la ciència ha avançat molt en la forma d’explicar els fenòmens meteorològics, o  potser les conseqüències del canvi climàtic han capgirat les seqüències ancestrals.

L’Enric (amb qui surto a caminar un cop a la setmana) em va portar dies enrere fins al petit embassament de Vallforners, més amunt del poble de Cànoves al Vallès Oriental. Aquesta obra, força recent, està ben explicada a la Wiquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pant%C3%A0_de_Vallforn%C3%A8s

Per mi fou una autèntica sorpresa veure quasi a tocar de casa, en el prelitoral vallenc, una obra hidràulica d’aquesta mena ja que en desconeixia la seva existència. A més, les pluges primaverals d’enguany l’havien deixat pràcticament curull i oferia una imatge realment sensacional.

Però la meva sorpresa continuà quan l’Enric em va enviar una fotografia que havia fet l’any passat en la que es veia l’embassament que estava del tot buit.

És conegut que acabem de travessar un període llarg de sequera, no és pas el primer que recordem, on s’han hagut d’implementar mesures extraordinàries per fer-hi front. Qui ho ha patit més són les explotacions agrícoles i ramaderes que s’emporten la major part del consum hídric i sense arribar a dràstiques restriccions domèstiques s’ha limitat molt el consum d’esbarjo i ornamental. Ara les autoritats responsables comencen a afluixar l’aixeta (mai tant ben dit) però ha quedat a l’aire, fins que s’esvaeixi o s’oblidi, la preocupació generalitzada per l’ús sense topalls d’aquest element tan imprescindible com és l’aigua per a les nostres col·lectivitats.

Potser, segons ens explicaren temps enrere, ara tindrem un període de bonança hídrica i no haurem de patit en els propers mesos, però no cal baixar la guarda ja que tornaran les sequeres com la recentment viscuda.

12 de juny.

 

Abdon Terradas

 

Em truca (ja fa dies) el company, col·lega i amic Joan Armangué per dir-me que treu un llibre sobre Abdon Terradas, primer alcalde republicà i socialista i que voldria fer-ne una presentació a Mataró i que li fes jo. Encantat, li responc.

Encantat per varies coses: l’autor és un vell amic, dels temps del municipalisme. Ell va ser alcalde de Figueres del 1995 al 2007, coincidint amb els meus temps d’alcalde de Mataró. Vam treballar plegats a la F.M.C. Després, per què parlarem d’un alcalde del segle XIX, l’Abdó Terradas, el primer republicà que en fou a Espanya i que defensava les idees dels socialistes encara utòpics. I per què m’agrada presentar autors i llibres en actes públics, en aquest cas en una bona llibreria al centre de la meva ciutat. M’afegeixo, doncs, a la llista d’alcaldes de temps enrere que li han presentat l’obra a altres poblacions catalanes.

Armangué ha fet un treball centrat en els períodes, molt breus tots dos, en que Terradas va ser alcalde de Figueres, el 1842 el primer, de sols un mes ja que al no jurar lleialtat al Regent Espartero va ser destituït, i el segon, el 1854, no gaire més llarg, deu mesos, en que també fou destituït. No els era difícil a les autoritats governamentals del moment treure a un alcalde de Figueres: planava sobre d’ells el Castell ple soldats que tenien tota la força per imposar-se. L’autor deixa al marge, ja que hi ha més treballs sobre aquest personatge, altres aspectes de la seva persona i la seva obra, es centra només en la seva activitat municipal.

Abdon Terradas, Armangué explicà que en català tant es pot dir Abdon com Abdó, va ser en el convuls segle XIX espanyol un revolucionari en tota regla que va comportar-li morir desterrar a Medina Sidonia (Càdis) als 44 anys i del que no sé sap on reposen les seves restes.

Periodista (bàsicament a Barcelona), literat amb novel·la, teatre, poesia,..., però essencialment activista polític del republicanisme federal, un autèntic líder que curiosament ara sols el recorda l’acadèmia (encara que ha Figueres té un gegantó amb la seva figura ja que és un personatge popular allà. Per aquesta raó, en Joan Armangué ha volgut airejar-lo per intentar que tingui el record que es mereix. En aquest sentit, val a dir, que té carrer a Barcelona des del 1922 i a Madrid des del 1934, i que malgrat les vicissituds històriques que des de aquells anys ha passat el nostre país, mai ha estat revocada aquella distinció. Segurament, diu Armangué pel desconeixement que se’n tenia d’ell.

El llibre té com annexes algunes peces importants, entre les que vull destacar el discurs que va pronunciar amb motiu de l’obertura dels curs acadèmic 1854-1855 de l’Institut de Figueres, on plasma la seva idea de l’educació pública i gratuïta com a base per la plena ciutadania. L’altra peça és el que avui en diríem la lluita contra les “fake news”, el manifest del Partit Democràtic (el seu) al poble de Figueres amb motiu de les eleccions municipals, desmuntant les insídies que havien propagat els adversaris de Terrades contra ell en les eleccions del 1842.

Evidentment, hi ha La Campana, l’himne del republicans del XIX:

Ja la campana sona,

Lo canó ja retrona...

Anem, anem, republicans, anem!

A la victòria anem!

Ja és arribat lo dia

Que’l poble tan volia:

Fugiu tirans, lo poble vol ser rey.

6 de juny,