Els que vam ser escollits per una responsabilitat pública durant
un temps i temps enrere hem de ser curosos en les apreciacions públiques que
fem de la feina dels que ens han vingut després. De la feina dels nostres, o
dels que ens sentim nostres. També, compte, amb la dels adversaris. Sabem com
són les coses i les accions per dins, els seus constrenyiments i limitacions,
els treballs i els atzars, els ajuts i els entrebancs, la sort i la dissort.
Els records que vam deixar, bons o dolents, no ens donen cap
autoritat, moral o cívica, per jutjar contundentment el que ara, segurament en
un altre moment i circumstàncies, estan portant a terme els que tenen
responsabilitats semblants. Una altra cosa és el que podem pensar en privat, això
mai es pot limitar, però en públic, molta prudència. Cal tenir clar que ja no som
ni hi som. Potser alguns són gerres xineses que estan per ser admirades, però aquelles mai parlen.
Els moments i les circumstàncies no són els mateixos. Ha plogut molt pels que ja som grans i provectes. El món, el seu temps i espai, ha canviat molt des que vam exercir responsabilitats. Potser se’ns fa a nosaltres, els d’abans, difícil d’entendre. Potser se’ls fa a ells, els d’ara, difícil d’entendre’ns.
Vam tenir el nostre moment, no hem de pretendre que encara
ho sigui. Ara és el moment d’uns altres, que l’encertaran o l’erraran tal com
ho vam fer nosaltres. La història, el pas de les generacions, avui és molt
dinàmica, va molt de pressa.
Quaranta anys enrere jo vaig ser un “chico de Felipe”,
però d’això ja fa molts anys. Ell, segurament, n’estic convençut, ja ha passat a la història, no té cap
necessitat de continuar pontificant. Ja no hi ha “chicos de Felipe”,
potser alguns d’ara no havien ni nascut. Ara són fills (chicos) del seu
temps, del temps d’avui, com nosaltres ho vam ser en el seu moment del d’ahir.
Però compte! Són uns temps i uns moments diferents.
No me’n puc estar de tornar al cant XXIV de “La pell de
brau” de Salvador Espriu:
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada