Sobre tòpics i "mantras".

La part del programa del diumenge del “Salvados” on és entrevistat l’economista liberal Jürgen Donges portarà cua . De fet tot el programa, com molts altres d’aquesta sèrie, serà polèmic. Però hi ha dos “mantras” que en els debats político-econòmics que s’estan donant sobre la situació que vivim es repeteixen contínuament. L’un és que varem viure per sobre de les nostres possibilitats, l’altre que els afectats no són responsables del que els està passant. Anem-los a veure.

 

Sobre el viure per sobre de les possibilitats. No és el mateix utilitzar el crèdit per satisfer les necessitats, els desitjos, les il·lusions, si es vol, i anar pagant-lo amb els interessos corresponents, que utilitzar el crèdit saben que no el pots retornar i fer-te l’escàpol. Quan les vaques eren grasses probablement varem ser més cigales que formigues, però la taxa de morositat era baixíssima. La gent s’endeutava però complia els compromisos que contreia. Clar, desprès va esdevenir que a molta gent se li va reduir o va perdre la feina i va ser llavors que no varen poder fer front als deutes que havien contret. Si no s’hagués rebentat abruptament la bombolla immobiliària per culpa de la fallida del sistema financer, i la roda hagué continuat girant (esbojarradament, tot cal dir-ho), molta gent hagués continuat pagant religiosament els seus compromisos. Per tant, ara no val desviar l’atenció dels veritables culpables fent creure a la gent que es varen passar. Els que es varen passar varen ser els responsables del sistema financer que varen ser uns complets irresponsables. Són ells els que varen facilitar a la gent el que s’endeutessin fent anar el conjunt de l’economia en un miratge que es va esvair. És lògica, doncs, la percepció de la gent de que els varen ensarronar, i que ara els ensarronadors fugen d’estudi sense assumir la quota de responsabilitat que tenen. Clar que la gent del carrer hagués pogut ser més prudent, però el sistema no estimular pas gaire aquesta virtut, ans al contrari, especialment si algú en treu benefici a costa dels incauts. Clar que els governs de totes les administracions vivint sobre l’ona de la prosperitat haurien d’haver controlat, o temperat un xic, la voràgine malgrat que no hi va haver gaire rebuig cívic a la situació (no oblidem aquest fet, especialment en l’ordre mediàtic). Però no desviem l’atenció dels veritables causants d’aquest desori que fou el sistema financer en el seu conjunt. El crèdit que facilita el sistema financer és normal i necessari pel funcionament de l’economia, sigui dels particulars, empreses o administracions. Sinó, com aconseguiríem mai ser propietaris d’una casa (llevat que ens toqui la rifa), fer anar el circulant d’un balanç d’una empresa o bastir per les administracions de les infraestructures que necessita una col·lectivitat? Però és un mitjà, no un fi en si mateix com varen pensar alguns que ara traspassen les seves responsabilitats a la pobra gent que varen engatussar.

 

Sobre la no responsabilitat dels afectats, especialment per les retallades. Evidentment, no en són els causants, però algú els ha d’explicar, les organitzacions polítiques, les sindicals, les cíviques, com s’havia aconseguit tot el que disposaven. Sí, ara són retallades les prestacions que havia assolit una col·lectivitat, Estat, Autonomia, Ajuntament,..., però com s’havien assolit? Tornem a les vaques grasses. Les administracions no els cauen els recursos del cel, o tenen una màquina de fer bitllet sota una taula o amagada a un racó. Les administracions disposen dels recursos que els hi proporciona (de grat o per força) la comunitat. Quan els recursos que es posen a la seva disposició minven, i minven molt, no queda més remei que adequar les actuacions als recursos disponibles. Cert, es podrien compensar temporalment per recursos aliens, per crèdits. Aquesta va ser la gran aportació a la ciència econòmica del keynesianisme. Però va ser una aportació d’un altre moment de l’economia, la de les monedes nacionals, la dels Estats sobirans, que ja no existeixen. Podríem recórrer al crèdit o al Tresor públic, però malauradament no està en les nostres mans que ens donin del primer i fer anar el segon. Aquest és el gran debat de la austeritat: no tenim instruments per superar-la, o si es vol dir millor, els que tenen aquests instruments no els volen fer servir en la direcció que necessitaríem. Llavors, cal pensar en com varem aconseguir el que ara està en perill i veure què podem salvar, quines són les prioritats que decidim mantenir, sabent que malgrat no ser els causant i responsables de les retallades varem ser els beneficiaris d’una situació que ja no existeix i que potser, fins i tot, serà irrepetible. És ara, més que mai, quan calen eines col·lectives de debat i decisió per enfocar la situació. És ara més que mai, que hem de fer esforços per trobar punts d’entesa entre les diferent visions de la col·lectivitat per intentar trobar comuns denominadors abans de que esclati el desconcert de la bona gent que no entén perquè els passa el què els passa. Em temo, però, que això és somiar truites. Els que ho haurien de fer, o estan molt espessos o s’hi juguem masses coses pròpies per entomar aquest punyent repte.

 

8 d’octubre.