1 d’agost de 2013

Impunitat.


La foto, qui l’acompanya també, és expressiva. "Això és així, què voleu?"
 
(foto El País)

Contra ataca amb una formalitat: "Feu-me una censura". Obvi, però inviable, com és ben sabut. Per tant,... impotencia i impunitat..
La seva força, o el que l’aguanta, és un formulisme. Si les institucions democràtiques s’han d’aguantar sols amb formulismes malament anem, ja que aquests poden buidar–les de contingut, la història ens ho ha ensenyat moltes vegades.
 
L’altre diu que va ser enredat, que es va refiar de qui no devia. Home, desprès de tot el que anem veien, no foti! Tots sabem com van aquestes coses. L’aplaudeixen fins amb les orelles els seus. Normal, són els que  s’han beneficiat de tot això. Sinó, de què estarien ells i elles on estan? Ha d’haver-hi algú que fent la feina bruta faciliti la marxa de les coses, i això té les seves compensacions, implícites o explícites.
 


 (el gran Forges, a El País)
També la seva força ve d’un altre formulisme. Cal estabilitat i la majoria absoluta que té el grup la dóna. No es pot fer res. Per tant,... impotencia i impunitat.
 
Les institucions afeblides, més afeblides encara. La credibilitat per terra, més avall encara. Serà dur de suportar tot això. Tanquem la porta, fa calor. Anem a prendre la fresca allà on sigui possible.
1 d’agost.