La foto, qui l’acompanya també, és expressiva. "Això és
així, què voleu?"
Contra ataca amb una formalitat: "Feu-me una censura".
Obvi, però inviable, com és ben sabut. Per tant,... impotencia i impunitat..
La seva força, o el que l’aguanta, és un formulisme. Si
les institucions democràtiques s’han d’aguantar sols amb formulismes malament
anem, ja que aquests poden buidar–les de contingut, la història ens ho ha
ensenyat moltes vegades.
L’altre diu que va ser enredat, que es va refiar de qui
no devia. Home, desprès de tot el que anem veien, no foti! Tots sabem com van
aquestes coses. L’aplaudeixen fins amb les orelles els seus. Normal, són els
que s’han beneficiat de tot això. Sinó,
de què estarien ells i elles on estan? Ha d’haver-hi algú que fent la feina
bruta faciliti la marxa de les coses, i això té les seves compensacions,
implícites o explícites.
(el gran Forges, a El País)
També la seva força ve d’un altre formulisme. Cal
estabilitat i la majoria absoluta que té el grup la dóna. No es pot fer res.
Per tant,... impotencia i impunitat.
Les institucions afeblides, més afeblides encara. La
credibilitat per terra, més avall encara. Serà dur de suportar tot això. Tanquem
la porta, fa calor. Anem a prendre la fresca allà on sigui possible.
1 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada