24 de febrer de 2014

Frivolitat, el que ara es porta.


Quan t’atanses al quiosc i compres Mongolia, per exemple, saps el què estàs comprant: una revista satírica, iconoclasta, desvergonyida, ... i sabent què tens als dits l’entens perfectament, saps descodificar-la. La vella “Codorniz” ja tenia per subtítol: “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Doncs, això.
 
Però si et venen que et donaran un reportatge per televisió que explicarà una nova visió, fins ara amagada, del que va passar amb el cop d’estat del 23-F del 1981, no tens cap prevenció de partida. Sí, l’autor de la proposta, l’Évole, és un periodista trencador que moltes vegades sobrepassa els límits habituals establerts fins ara. Sí, també, ara, a toro passat, hi ha algunes coses que no encaixaven, però amb la credibilitat que t’enfrontaves al programa, i que et mereixien els que hi sortien, no hi vares caure. A mesura que s’anava descabdellant el tema tot era posar-se les mans al cap: “Què ens estan dient? Què es pretén fer-nos veure? Què ens han amagat fins ara?”  Res, res, no us esvereu, tot queda al final en un exercici molt a la Orson Welles, era una broma. Però el “Salvados” no és el “Polònia”, i aquí crec que hi ha una errada descomunal. No estàvem davant d’una pallassada, sinó d’un programa pretesament (fins ahir) seriós.
 
En aquests moment de manca de credibilitat del sistema bastit desprès de la mort del darrer dictador jugar amb aquestes coses és jugar amb foc. Sí, clar, tot era un exercici periodístic mig en broma, però en lloc de donar elements per ajudar a adreçar i endreçar el pati que tenim i fer-lo més creïble ens dediquem a fer focs d’encenalls, frivolitats fàtues. No estem per això en aquests moments. Qui en surt tocat, al meu mode de veure les coses, és el propi periodisme. Qui no ens diu que tot aquest muntatge no va ser fet expressament per vendre’ns alguna cosa, al igual que el propi reportatge? Quina credibilitat tindrem amb el que en puguin vendre en serio després de veure com ens poden ensarronar en uns instants? Què ens estan donant cada dia de verídic? Em sembla que ha estat un mal exercici en un mal moment.
 
Alguna experiència personal negativa i perjudicial tinc d’aquest exercici trampós de fer periodisme, amb la mateixa cadena. Deu ser marca de la casa. Es tracta d’anar a buscar el que ja està decidit prèviament que es vol mostrar, el descrèdit per exemple. Les tècniques per fer-ho són ben fàcils i hi caus de quatre potes. Desprès, si això comporta desgavells tan li fa. Tot sigui pels inconfessables objectius que s’han proposat. Però alguna conseqüència també comporta pels que practiquen aquesta forma de fer: el seu propi descrèdit.
 
Per ficció, la de veritat. Hi ha una pila de bones novel·les que ens esperen.
 
 
24 de febrer.