Ni el nét n’és el nét, ni el pirata
en va ser de pirata. En Manuel Cuyàs
(Mataró, 1952) ens explica la seva
nissaga mataronina i la seva pròpia vida (fins ara) a Mataró: “El nét del pirata”, ed. Proa, B-2014.
És una mica més jove, no pas gaire,
que el qui escriu, però a aquestes alçades de l’existència les diferències d’edat
es van esvaint. Més o menys hem viscut en el mateix temps.
L’Antoni Cuyàs i Sampere fa les Amèriques i li surt bé. Torna a casa
ric però sense descendència, i se les empesca enginyosament per procurar-se-la,
encara que no sigui biològica. Amb el mateix cognom a coll, els seus
descendents formals mantindran la seva presència amb el seu retrat que encara
avui presideix el saló principal de la casa que va bastir al tornar d’ultramar.
Però la història del nét del pirata
és la de la travessa des dels temps foscos del franquisme als lluminosos,
encara que avui entelats, de la democràcia. Ara que és corrent entre els joves
ignorants i els grans ressentits blasmar del procés que ha fet aquest país en
els darrers trenta cinc anys, llegir el trànsit que ens explica en Cuyàs ens il·lustra sobre la magnitud
dels canvis que s’han produït i ens reafirma, amb l’autor, de l’orgull del que
hem contribuït a fer.
“Havíem trobat la maneta”. Sí, havíem (sic), tots plegats, en primera persona del
plural, col·lectivament, havíem fet exitosament el pas d’una situació
deplorable a una altra d’acceptable. L’orgull de reconèixer-ho i reivindicar-ho.
Gràcies, Manuel, per escriure-ho i
deixar-ne constància.
“I per dir també que un dia que vaig anar al parc vaig
veure que el brollador impulsava cap amunt l’aigua que desprès de ser recollida
per les dues plataformes centrals regalimava en direcció al gran safareig que
tenia als peus. Havíem trobat la maneta. Ens va costar, no va ser el bufar i
fer ampolles del revisor austríac d’aquell tren que havia sortit de Praga,
perquè arrencàvem de molt al fons, però el mecanisme de tancar i obrir es va
fer finalment present i efectiu.”
25 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada