Testimoni de càrrec, també.

Una bona amiga em diu: “Surts en el llibre de memòries d’en Quim Nadal”. Bé, li contesto, si són unes memòries en algun moment puc sortir-hi ja que varen ser molts anys treballant plegats a la FMC. Potser fora més exacte dir que les circumstàncies ens varen fer coincidir durant molt temps, fet que sempre recordaré gratament.

 

No tenia notícia de l’aparició del llibre, em va passar per alt, i  vaig adquirir-lo, “Testimoni de càrrec” Joaquim Nadal. Ed. Proa, B-2014.(se’m en apilonen uns quants des de les festes passades, alguns gruixuts). Tal com en Quim explica de bon començament, no són pas unes memòries sinó la transcripció i comentaris d’unes llibretes de notes sobre la seva feina en l’àmbit autonòmic (així no li agradaria pas dir-ho a ell, seria millor dir en l’àmbit del país) deixant expressament per més endavant, diu l’autor, la seva llarga i satisfactòria feina municipal. Clar que, de refiló, la tasca d’alcalde de Girona no pot pas deixar de sortir, però sempre tangencialment perquè el que vol relatar és la seva experiència parlamentària i de govern a Catalunya. Ja estava assegut a La Ciutadella des del 84, i alguna cosa n’explica de com va anar la seva arribada allà, “el cruzado mágico”, però el tema s’embala a partir de la possibilitat de que sigui o no el candidat socialista a les eleccions previstes el 96, però que es varen avançar a les darreries del 95.

 

El llibre és dels gruixuts, gruixut de pàgines, quasi bé vuit centes,  ja que la seva base documental ho comporta. Faig una primera parada, ara per ara, al cap de les dos centes primeres, a la constitució del Parlament sorgit a finals del 95. De fet, són els anys en que coincidim en les circumstàncies, desprès cada vegada menys fins a pràcticament esvair-se tal esdeveniment.

 

Dos aspectes han captat la meva atenció d’aquest  inicial tram del llibre: La primera, la manca de decisions fermes en la direcció del PSC, desprès de que Raimon Obiols manifesta la seva voluntat de no tornar a competir en unes eleccions a la Generalitat desprès del resultat de les eleccions del 92. Sembla que això ja era llavors, vint anys enrere, la marca de la casa. Això portaria al desastre de Sitges l’any 94 i desprès de moltes giragonses a la candidatura d’en Quim a la Generalitat al 95. L’Obiols renuncia a competir a l’arena institucional, però es manté a l’orgànica. Primera disfunció, crec, que comportarà conseqüències. Llavors, cal trobar qui hi va a les següents eleccions i aquí es mareja la perdiu de les possibilitats fins que al final, segurament massa tard, recau en en Quim. No, en Narcís, no podia pas anar-hi, havia volar sobre el Pentàgon!, il·lustratiu del què pensa (i és) l’administració del país; en Pasqual, meitat capità aranya, meitat “perro del hortelano”, emmerdant la troca; en Borrell no dóna –evidentment- la imatge; en Solé Tura ja estava desgastat; dels “capitans” ningú donava la talla, cosa ben sabuda; fins hi tot hi surt entre el possibles candidats l’Higini Clotas! Vist en perspectiva es constata un cop més que la manca de decisions, de prendre-les, sempre és tant dolent , o més, que la possibilitat d’equivocar-se prenent-les d’una vegada. Bé, en Quim era un “outsider” per la cúpula barcelonina que llavors comandava el PSC. Ni venia dels “orígens”, del FOC, per exemple, ni va participar en la construcció del partit, s’hi va apuntar quant tot ja estava fet, va anar d’independent en les primeres eleccions municipals del 79. A més, era perifèric, gironí; però tenia algunes referències bones per ser acceptat, malgrat les reticències del Baix Llobregat: els orígens familiars, sòlida posició acadèmica, exitós treball realitzat, discurs “catalanista”,... Però li varen fer gruar molt, massa.

 

La segona: L’obsessió malaltissa, paranoica, amb els mitjans de comunicació. Que si aquest ha fet unes declaracions; que si diu en una entrevista; què es diu i es publica, o no es publica; que sembla que ara va per aquí, o per allà; que si un editorial; que si cal dinar, sopar, esmorcar, o anar-se’n al llit (figurat) amb aquest o l’altre. Guaita què ha dit aquest de tu, o de no sé pas qui. Però, perquè has dit això o allò? Escolta, què volia dir aquella frase, aquella resposta, o aquell silenci? Suposo que si mai els periodistes fan un llibre de memòries també ens delectaran amb tots aquest embolics a la Fregoli des de l’altra costat. Això comporta un desgast d’esforços i d’energies descomunal. No sé pas com podien treballar amb tranquil·litat. De fet, la feina política feta d’aquesta manera no pot pas fer-se bé. Això es posa de manifest ben bé en el text de l’obra d’en Quim.  Neguits, emprenyades, disculpes, explicacions, algun que altre plor (en Quim és molt sentimental), poques rialles i poques satisfaccions per aquesta banda. Un joc entretingut que si no fos per la importància del que s’hi cou no pot ser menys que qualificat de patètic. Llegir els diaris, un martiri, moltes vegades per no res. L’ego personal? Potser. Però, quanta pèrdua de temps! Sí, sembla que així és fa la política. Sí els militants que llavors encara es pensaven que tenien alguna veu o els lectors, cada cop menys,  que encara avui llegeixen ingènuament el que se’ls ofereix s’ho pensen una mica es tornaran més descreguts encara.

 

El llibre segur que donarà per molt més, però ara és moment de reposar-ne una mica. Altres de la pila demanen el seu torn.

 

10 de febrer.