13 de març de 2015

Els “rellotges” de la FMC.

Em sap greu. Cada vegada que surt alguna noticia relacionada amb la FMC (Federació de municipis de Catalunya) hi presto atenció, no en va vaig estar-hi relacionat amb responsabilitats  més de 16 anys. Al final del primer mandat dels ajuntaments democràtics (1979-1983), els darrers sis mesos, vaig estar breument al seu principal òrgan de govern, el Comitè Executiu, per l’herència que em va deixar en Joan Majó quan el vaig substituir d’alcalde al gener del 1983. No vaig tornar al Comitè Executiu de la Federació fins al cap de quatre anys, al començament del mandat 1987-1991, en que per una estranya carambola –que ara no ve al cas explicar- vaig assumir de cop la Vicepresidència primera. Em vaig ocupar dels assumptes d’hisenda que es veien a l’entitat, responsabilitat que també en aquest mateix temps vaig assumir a la corresponent Federació espanyola (FEMP), això sí, allà només com a vocal del seu C.E. Vaig tornar a repetir responsabilitat i càrrec quatre anys més tard, al començament del mandat electoral 1991-1995. Al començar el següent mandat, el de 1995-1999, en Quim Nadal, que n’era el President des del començament de la FMC, va deixar-ho per poder compatibilitzar la feina d’alcalde de Girona, que encara mantindria uns quants anys més, amb la nova responsabilitat parlamentaria a la Ciutadella que va assumir a les eleccions autonòmiques d’aquell any, i llavors a proposta del PSC que era el principal partit a la Federació vaig ser escollir per ser el nou President, càrrec que repetiria en el mandat 1999-2003. Al costat de la taula on hi ha l’ordinador en el que faig aquest escrit tinc ben a la vista la placa que em varen donar els companys de la Federació quan vaig plegar el gener del 2004 que agraeix la meva dedicació a l’entitat.

Ara, les notícies que surten als mitjans de comunicació sobre la FMC no són pas positives i em dol perquè penso que són injustes, sí, injustes. D’entrada surten barrejades amb el cas “Mercurio”, una suposada trama de corrupció a l’ajuntament del que n’era alcalde, quan n’era, la mateixa persona que presidia la FMC, precisament el meu successor. Jurídicament és una peça separada del cas, és a dir, no hi té res a veure, és una altra cosa, però està al mateix paquet i així sempre surt als mitjans. Però, el principal és que s’estan plantejant als ulls de la ciutadania com un tema de corrupció que no és tal. És evident que la consideració moral, i potser jurídica, dels usos i costums socials ha canviat molt des de la irrupció de la crisi econòmica i els seus estralls a casa nostra, i que fins i tot alguns comportaments de càrrecs públics (i privats) en els anys de bonança podien ser reconvinguts a la llums d’alguns excessos que ara són coneguts. Segurament la manca de contenció en la continuïtat d’alguns dels usos i costums en atenció a les noves circumstàncies que travessava el país ha de ser motiu de crítica social, però d’aquí a col·locar-la –la manca de contenció- en el sac de la corrupció i tracta-la des del punt de vista penal n’hi ha un bon tros.

Quan va esclatar el cas que ara ens ocupa, a començaments de l’estiu passat, vaig escriure alguna cosa sobre el mateix, fins i tot vaig tenir algun contacte, escadusser, amb els mitjans expressant el què em semblava tot plegat: De sobre sous i retribucions. Més endavant, continuant amb la peça separada, va sortir el tema dels “rellotges”. D’això també en vull explicar alguna cosa, ja que d’alguna manera en vaig ser l’iniciador.

Ara és corrent parlar malament del període de la Transició, dels que la vàrem fer i del què vam fer. Però no és tant llunyà aquell temps i encara en som molts els testimonis que podem explicar coses. Als començaments del període democràtic no se sabia gaire com tenia que funcionar tot plegat. Entre que caçàvem mosques per inexperts, perseguíem fantasmes com i ens corresponia, bastíem noves estructures jurídiques i relacionals que portaven el seu temps i teníem molts pocs recursos especialment econòmics, vàrem fer el que vam poder i saber. I segurament als ulls d’ara es deuen veure moltes incorreccions i també segurament s’haurien d’haver anat modulant, com segurament es va anar fent, pràctiques que vam prendre. A tall d’exemple: De resultes dels JJ.OO. del 92 a Barcelona, Les Corts Espanyoles van organitzar cada any des de llavors a començaments d’estiu quan s’acabava el període de sessions unes Jornades Ciclistes Parlamentaries que es varen deixar de fer l’any 2009 en que vàrem considerar els que hi participàvem de tots els colors polítics que no era convenient continuar-les fent i que no s’han tornat a fer mai més. Aquí explicació de les del 2006 i del 2008  en que vaig participar perquè tothom se’n pugui fer una idea. Ara seria una activitat impensable.

Anem doncs al tema dels “rellotges”. Els regals a finals d’un mandat electoral els vaig instituir jo i no pas precisament a la FMC, i tampoc penso que vaig ser original ni exclusiu. Als primers temps del període democràtic van ser moltes les persones, a més dels electes, que van ajudar sense retribució en múltiples tasques en els diversos organismes que hi havia ja en les institucions. Recordo que em vaig plantejar al acabar el mandat del 79-83 com podríem tenir un reconeixement, un detall, per la gent que havia col·laborat en un o altre indret. Bé, també com exemple, pels de l’Hospital els vàrem donar un pot de ceràmica d’aquells típics de farmàcia, pels de la companyia d’aigües una reproducció d’un detall d’un distribuïdor d’aigua que havíem restaurat i així varis. També vaig creure convenient establir un record per tots els membres de la corporació, ja que la majoria no havien cobrat res, això no es va arreglar formalment fins l’any 1985, i va ser una litografia d’una obra d’en Pepe Novellas, un reconegut artista local, que ens va fer expressament. Al acabar cada mandat electoral recorria a un artista local per que ens fes algun detall per tenir-lo com a record. Aquesta idea, la decisió del reconeixement singular i simbòlic, la vaig traslladar a la FMC quan en vaig ser president. Tinc ara a les mans el detall que vaig fer l’any 2004 com obsequi als components del darrer Comitè Executiu que vaig presidir: un llibre excepcional “La tierra vista desde el cielo” de Yann Arthus-Bertrand  d’edicions Lunwerg, un llibre de fotografies en format gran, preciós. Encara avui està en catàleg, val ara, no sé llavors, 39,50€.

Podria estendre’m molt sobre aquesta mena d’usos i costums que vàrem establir que no s’allunyaven gaire dels que es donaven a la resta de la societat. Segurament ho férem de manera prudent, més pensant en el detall que expressa el record que en el valor intrínsec del objecte. No sé si en posterioritat, i més atenent a les circumstàncies socials i econòmiques per les que ja fa un temps estem immersos, s’ha tingut el capteniment necessari per adequar-los i per això ara són motiu de reconvenció social i fins i tot de consideració jurídica, però em sembla que estem corrent el perill de fer allò tant socorregut de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot. Va costar molt construir les institucions de les que ara gaudim i alguns, no ho oblidem, van deixar-hi molta suor i també sang per assolir-les. Per respecte a tota aquesta gent s’hauria de ser més curós en el tractament que es dóna avui a les institucions, evidentment, començant pels qui hi estan al davant, i també per tots aquells que d’una forma o altra les han de jutjar. 



12 de març.