Promoció 1965, Valldemia. 50 anys.

Aquest any en farà cinquanta que un grapat de vailets deixàvem l’escola, el col·legi Valldemia. Teníem 16 o 17 anys, acabàvem el batxillerat superior i la majoria, desprès de fer i superar la Revàlida de sisè, enfrontàvem el camí de la Universitat, passant previament pel curs preuniversitari. Érem la primera promoció  de la vella escola elitista fundada molts anys abans, en segle XIX, desprès regentada per Germans Maristes, que tenia més alumnes externs (de Mataró) que interns (d’arreu de Catalunya). Potser ara costi d’entendre que hi haguessin internats, bé, de fet tampoc tant, ja que l’ensenyament no era pas extens com ara, i els estudis de batxillerat i més enllà dels 14 anys eren un privilegi a l’abast de molt pocs, tant per raons pecuniàries com geogràfiques. La pàgina web del Col·legi Valldemia ara és: http://www.maristesvalldemia.com/ , encara que crec que poc més de l’edifici i la titularitat de l’escola es correspon amb el que nosaltres vàrem viure, no per altre cosa que pel fruit dels temps (els d’ara i els de llavors). Un bon document d’aquella època és el llibre “Valldemia Story” que fa poc va publicar el nostre company Enric Puig  Giralt que era d’un curs abans del nostre i que recull en forma de còmic les vivències que tinguérem allà.

Aquest canvi de la composició de l’alumnat s’explica per la dinàmica social que a meitat del període franquista va originar la superació definitiva dels estralls econòmics, no pas els d’altre ordre, provocats per la Guerra Civil del 36. Però aquest és un altre tema no per parlar-ne ara, com també seria un altre tema per parlar com ha evolucionat la congregació marista, els “hermanus”, que ens varen educar tants anys. Nogensmenys, però, tinguérem el privilegi, la sort o l’atzar de ser formats per ser part de les elits del futur.

Aquests dies ens hem tornat a trobar els membres d’aquella promoció. Alguns, pocs, ja no hi són. D’altres no ha pogut, o no han volgut, venir. Com cada any, l’ Associació d’antic alumnes maristes de Mataró ha convocat a les promocions que fan els 25 i els 50 anys de la sortida de l’escola. Els grans ja ens havíem vist plegats 25 anys enrere, però llevat d’alguns que mantenim contacte personal o visual per la ciutat, des de llavors amb la majoria, especialment amb els de fora o els que s’han anat fora, no en sabíem res els uns dels altres. Clar, 16/17 + 50 = 66/67. La conversa començava: “Què, ja estàs jubilat?”, en definitiva: Com t’ha anat la vida? Advocats, arquitectes, enginyers, farmacèutics, economistes, geòlegs, químics, metges, periodistes, professors, funcionaris, músics, polítics encara en actiu (n’hi ha que ja ho vàrem deixar), empleats, pagesos, comerciants, empresaris, ... A alguns els ha anat bé, d’altres potser no tant. Alguns encara treballen, perquè volen o poden. N’hi havia un que just començava aquell dia la seva jubilació. Els jubilats, qui més qui menys, ens anem entretenint amb coses diverses. Alguns vàrem anar-hi amb les dones encuriosides moltes d’elles per veure els llocs dels que en algun moment els hem parlat. Encara que som la promoció del 65, n’hi de diverses condicions. Alguns varen començar el batxillerat i van plegar a 4art., al final de l’elemental. Uns altres s’hi varen afegir a 5è, sols a fer el superior, venint d'altres llocs. Uns altres van incorporar-se al grup per entre mig, per repetir o venir de fora. A més, a la trobada, també hi havia els de Sant Josep que era l’altra escola que tenien els Maristes a Mataró, que sols feien el "comerç", tancada posteriorment.

El sopar que va cloure la festa, més que la visita als vells espais de l’escola, va aplegar a les dues promocions. Però, a peu dret, els grups no es varen barrejar. Els joves a la flor de la vida, tocant o a punt de tocar el punt més àlgid de la seva trajectòria vital i professional. Els grans, nosaltres, enfocant la sortida (que desitjo per a tots que sigui lo més llarga possible) i ja repassant tot el que hem aconseguit en la feina, en la família, en la salut. Sembla que n’hi ha uns quants que hem passat algun trasbals coronari.

El nostre grup va tenir uns voluntaris animadors que varen completar la recerca dels components de la promoció escampada pels anys i la vida i van animar-nos a la participació a la trobada. En Pere García, en Josep Llongueras i en Pep Molsosa van fer una tasca que ha permès al darrer obrir un blog per recollir històries i vivències de tots nosaltres http://promo65valldemia.blogspot.com.es/  . En Pep ens va facilitar un full amb les lletres de dos dels himnes que cantarem en aquells anys al Col·legi (en recordo algun més), el dedicat al Fundador dels Maristes, el francès Marcel·lí Champagnat que llavor era Beat i que ara l’Església ja l’ha fet Sant i l’himne a Valldemia, evidentment els dos en castellà. Dalt de l’escenari de la que llavors ens semblava una gran sala d’actes i ara la veiérem de més reduïdes dimensions els vàrem cantar dirigits per en Josep Filbà. No ens oblidarem de que hi hagué (excepcionalment) un “hermanu” català, el germà Joaquim –el Quimet- que en feu també aprendre i cantar en públic en una de les festes col·legials una sardana “El saltiró de la cardina” i també la vam cantar.

Malgrat el que es diu sempre en aquesta mena de trobades, allò de que “ens hauríem de tornar a veure, sí. Algú (sempre un altre) que organitzi un nou encontre”, el més probable és que amb la majoria no tindrem una altre oportunitat de retrobada. És una llàstima segurament, encara que ben comptat i debatut la vida ens va dispersar ja fa molts anys, 50, i tots hem anat fent el nostre camí que, sí, va començar a les aules de Valldemia, però que ens ha portat per indrets segurament ben diferents. Ara, va ser molt bonic per unes hores tornar-se a veure i fer un exercici de record i de nostàlgia dels anys llunyans ja deixats enrere.

Que en passa de pressa el temps!

3 de març.