26 de març de 2015

Tornem-hi amb la demografia.

Segons el Fabra, demografia és l’estudi estadístic de la població. Per qualsevol ciència social, l’economia, la política, la sociologia, ..., l’estudi de la població és cabdal ja que és la seva base. No té sentit l’estudi d’algun aspecte de la societat sense fer referència als seus components. Quants n’hi ha, quants n’hi havia, quants n’hi haurà, com són, com es van movent, quines característiques tenen, ... Per això m’ha agradat l’anàlisi que fa Edward Hugh en el seu llibre “¿Adiós a la crisis?”, Ed. Deusto, B-2014, en el que dóna especial rellevància al tema demogràfic.

Segurament ara estem deixant enrere la recessió, mesurada en termes de creixement altra vegada del P.I.B., però quin és el panorama que ha deixat la Gran Recessió que va començar el 2008? Es pot qualificar i mesurar de formes diverses, però en termes demogràfics –dels components concrets de la nostra societat- sols pot ser considerat com a preocupant. Una quarta part de la població activa sense ocupació ni possibilitat de tenir-ne, una població més envellida, un saldo demogràfic negatiu, un migrat creixement vegetatiu, una emigració de joves qualificats que difícilment tornaran, uns problemes evidents en les aportacions al sistema de pensions i al sistema impositiu, ... Tot això va ser també obviat en els anys de creixement esvalotat de començaments del segle. Perquè calia parar-hi esment? La població creixia espectacularment, les tradicionals xifres d’atur elevat es reduïen molt, els immigrant entraven a carretades. L’activitat econòmica proporcionava ingressos fiscals a cabassos que proporcionaven superàvits i fins i tot nodríem en pocs anys un fons de reserva de les pensions.

Les respostes que ens donen per superar la situació actual per part de pràcticament tots els governs i els organismes internacionals parteixen, en opinió de Hugh –que comparteixo- d’un error: S’ha intentat plantar cara a la història en lloc d’aprendre a gestionar-la.”  “Quan més aviat acceptem que el entorn en que vivim està canviant i comencem a adaptar-nos a la nova situació, més ràpid les nostres vides sortiran endavant.” “¿No seria més realista i a la vegada més pràctic cercar formes de conviure amb el nostre present?” I aquí la clau de volta de tot: “Formes de convivència, per suposat, que no estiguin basades, com les que tenim ara, en una distribució molt desigual de la càrrega d’adaptació?”

No creixerem, ni en població ni en l’economia. Bé, acceptem un creixement escadusser  amb perills de recaigudes que no ens permetrà tornar al deliri d’altres temps. Això, que serà bo pel planeta –els seus recursos i els seus usuaris- pot ser dolent, o molt dolent per molta gent si no varia la distribució del producte. Pot haver-hi gent, pocs, pels que els vagi bé, que siguin més rics. Però pot haver-hi gent, més, pels que els vagi malament, que siguin més pobres. I de recursos per a tothom n’hi ha, de recursos per satisfer les necessitats humanes, no ja les primàries i les més elementals, sinó també les que permeten el creixement personal, que precisament no són les més materials, en tenim de sobres.

Amb aquest diagnòstic el que cal és aplicar la teràpia adequada que també és coneguda, encara que no és pas acceptada pels poderosos.


26 de març.