24 d’abril de 2015

Tot esperant Noè.

En un racó, empolsinats, hi ha un paquet de diaris dels temps de l’avi. Són exemplars de El Diluvio de començaments dels anys trenta, del temps de la Segona República. Fullejant-los, hom s’adona de que parla d’uns temes ben d’actualitat. Vaja, que podria traspassar-se el que diu amb el que ens està passat ara aquí. 80 anys desprès estem allà mateix, discutint de les mateixes coses. El Diluvio va ser un diari nascut al 1858 amb un altre nom, El Telégrafo, que va passar les vicissituds pròpies de la política i la societat espanyoles de la segona meitat del s. XIX i del primer terç del XX. Fet a Barcelona, de tendència republicana federal, va competir amb La Vanguardia com a diari important del seu temps, sent el diari de les classes populars. Evidentment, el seu recorregut acaba l’any 1939 amb el triomf dels franquistes.

Aquest és el fil que utilitza en Joan Ferran (Barcelona 1951) per bastir el seu darrer llibre: “Esperando a Noé. Entre el diluvio y la independència”, Ed. La Lluvia, B-2015.

A tall de crònica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de la tardor del 2012, desprès de la primera gran “mani” a Barcelona dels 11-S fins a quasi bé ara, desprès del 9-N, amb escrits breus generalment, tal com entrades de blog o comentaris periodístics, l’autor va desgranat el que denominà -quan això va començar- “bienni fosc”. És el desenrotllament “d’un insensat somni d’una tarda d’estiu i un mal càlcul electoral”.

És la deriva del Govern de la Generalitat i de la federació política que el suporta directament, CiU, i dels partits que el recolzen com ERC. Però també inclou la descripció de l’ensulsida de l’altre gran partit central a Catalunya, el PSC, sobre el que li cauen de cop, diu, “les set plagues d’Egipte”; la reflexió perplexa d’un vell amic de lluites d’esquerres dels temps de la dictadura; el sorgiment de les noves opcions polítiques; el paper del mitjans de comunicació, els públics i els subvencionats.

L’autor es declara fart del “tema”: “Estoy harto de tanta miopia”. “Estoy harto de este festival”. Com tant d’altres entre els que em compto. No escrivia res sobre això des de fa mesos i sinó hagués estat pel llibre no ho hauria fet.

Aquel otoño de 1934, mi gran amigo El Diluvio, tras los acontecimientos del famoso día 6, explicava en un editorial titulado “En días de desventura”:



De ahí la necesidad de abrir espacios, de inventar un Noé moderno y alternativo capaz de construir un Arca, del pensamiento y la acción, dispuesta a resistir los envites del temporal exterminador que se adivina; capaz de marcar rumbo.

Algo habrá que hacer en este país para recuperar la capacidad de razonar y la calidad democràtica extraviada en el, hasta hoy, frustrado viaje a Ítaca.







24 d’abril.