5 de juny de 2015

36 anys i 10 eleccions a Mataró.

La població és un conjunt en moviment, que evoluciona. La seva magnitud, els orígens, la composició, les característiques, les inquietuds, els pensaments,...

Analitzar-la no és contemplar-la estàticament, sinó mirar-la en diferents moments i des de diferents angles que ens permet veure aquella evolució, o aspectes d’aquella evolució.

36 anys de la represa democràtica al món local i 10 processos electorals celebrats ja, ens donen una certa imatge, no complerta ni total, sinó sols la de l’evolució del que la població manifesta a través del que decideix expressar políticament, encara que de forma anònima, de les seves impressions polítiques. És una expressió concreta però no total. Vés a saber que impulsa als seus components a fer-la en cada un dels moments concrets en que la manifesta. És sols, doncs, un conjunt d’impressions.

Vegem-ho en un dels més de vuit mil municipis que hi ha a Espanya, no sé pas si és més o menys representatiu o si té potser característiques diferencials. Què ha passat a Mataró en termes de resultats electorals en aquests 36 anys?

Evolució de la participació. El cos electoral, el cens cridat a participar en cada procés electoral, ha anat augmentant, d’acord amb l’increment de la població que ha experimentat la ciutat. De 68.523 electors censats el 1979 s’ha passat a 86.638 el 2015, un augment del 26,44%. Però això no s’ha traduït en major nombre de gent que hagi anat a votar. Amb alts i baixos, però amb una tendència quasi bé plana, al final del període analitzat, l’augment dels que han anat a votar és un escarransit 3,55% . Lògicament, la tendència dels que s’han abstingut de votar és a l’alça amb un increment del 70,31%. Les dades, extretes de la documentació de l’Ajuntament (Eleccions 2015, Servei de sistemes d’informació i telecomunicacions, 24 de maig 2015), traslladades a gràfic són eloqüents. Si al començament del període els abstencionistes eren 1 de cada 3, ara ja són pràcticament 1 de cada 2. Quasi bé el mateixos que van a votar que els que no ho fan, i això no és pas d’ara, de les darreres eleccions, sinó que ja fa uns quants anys que és així.



Per tant, a la vista d’aquestes dades, s’imposa una primera qüestió: Perquè passa això? Potser els politòlegs i els analistes polítics tenen una resposta certa, a mi sols se’m ocorren algunes hipòtesis més o menys contrastables i discutibles com d’altres. La principal: Les eleccions locals no encaterinen al personal, no engresquen a que la gran majoria de ciutadans/nes s’interessin pel que s’hi dilucida. És un fet conegut que en les democràcies consolidades la política és avorrida i la política establerta és, a més, previsible. També és sabut que les democràcies febles són menys conscienciades i molt escèptiques. Si hi ajuntem el desprestigi de la política i dels polítics, evident en els darrers temps a casa nostra, tenim uns quants, i no sé si determinants, ingredients per explicar que quasi bé la meitat dels convocats a donar la seva opinió i decisió se’n desinteressin.

Però, no estem veien una renovada efervescència política als carrers, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials? Sí, certament, però amb les dades a la ma és inobjectable que tot això no ha portat gaire més gent a votar que altres vegades. Potser que els nous votants per edat sols substitueixin als vells que se’n van, o que els abans abstencionistes ara es mobilitzin però que votants d’abans ara es quedin a casa, o que el que guanyen els uns ho perdin els altres. No ho sé, suposo que ja hi haurà estudiosos que ens faran alguna explicació. Segurament que de tot deu haver-hi una mica i més. La representació electoral resultant posa de manifest que els temes que estan presents al debat polític general són ben vius. Tant l’exacerbació nacionalista com la nova política, o noves expressions de la política, han augmentat la seva presencia al Consistori, però sense cap significatiu augment de la participació ciutadana. Ens hauríem de preguntar: els debats polítics són sols pels conscienciats de sempre, o que sempre hi ha en tota societat, i que existeix un ampli segment de població impermeable a la política?


El resultat de la participació. Com han repartit els participants en les 10 conteses electorals les seves preferències? A qui han anat donat el seu vot els que ho han fet del variant cens electoral i com ha anat evolucionant el conjunt de les seves decisions? El quadre de les dades resultants i el gràfic que l’expressa són molt indicatius del què ha passat.




Les tendències també són ben marcades i clares: Fins les eleccions del 2003 els partits que vàrem donar impuls a la Transició van mantenir més o menys un 90% del vot total repartint-se’l, PSC al capdavant davallant, CiU darrera perdent l’impuls que va agafar als 80, ICV fluctuant i el PP augmentant. A partir d’aquella data, tot mantenint-se les tendències apuntades, accentuades en el cas del PSC, s’incorporen nous partits: ERC primer, que no va tenir representació fins el 2003, la CUP mes endavant al 2007, desprès PxC al 2011 i en les darreres VM i C’s, els nous emergents, possibilitant la completa paleta de les opcions presentades, ja que totes han obtingut representació en aquestes darreres eleccions, a costa d’opcions abans marginals tot esgotant la representació quasi del 100%.

Què és el que ha passat? Hi ha nou visions diferents de la ciutat? No ho sembla pas, fins i tot estic per dir que algunes opcions ni en tenen de visió de la ciutat, potser la tenen del país o de la societat, però no és en aquestes eleccions on això es debatia. Pràcticament tothom coincideix en que la manifestació de les preferències ciutadanes ara es fa més en clau de la situació política general del país i els temes que dominen la opinió: sobiranisme, nova política, corrupció, desgast, manca de respostes a la crisi,... que ens els temes de ciutat en que no despunten gaires propostes alternatives, encara que si algunes de reactives. Els electors estan descol·locats per la nova situació generada arran de la Gran Recessió i desorientats en les respostes tradicionals que hi donen els partits que és evident que no s’adeqüen a la nova realitat . Se’ls presenten noves opcions a les que alguns s’hi aferren pensant que potser els oferiran solucions que encara estan per veure. I, un tema principal,  la governabilitat -ja afeblida en el darrer mandat- ara es presenta molt, molt, complicada. Pot confegir-se un trencadís com el que van saber treure profit els nostres  modernistes? No oblidem, però, que el trencadís sols era l’embolcall exterior d’una construcció, d’una forma, no la construcció pròpiament dita i sembla que les propostes de construcció subjacent són força diferents.

Avui, als nostres pobles i ciutats no hi ha gaires emergències urbanes (o urbanístiques). N’hi ha de socials, certament, però tenim els recursos suficients per fer-hi front si els sabem usar correctament i assenyada. Les emergències urbanes han estat superades pels treballs dels ajuntaments democràtics, salta a la vista a qualsevol indret. Cal prestar atenció al manteniment de l’espai públic. El concepte d’amortització mai ha estat incorporat a la gestió municipalista. Però, aquesta és una feina de gestió perfectament assumible per les estructures administratives existents. Això permet veure la situació municipal arreu sense especial dramatisme si hi ha la responsabilitat suficient per entendre que s’obre un període de recol·locació  i recomposició de la feina en el món local en el que tothom hi és cridat a participar. Malgrat la voluntat i la bona disposició de pràcticament tothom en afrontar la situació econòmica, no és pas precisament des dels municipis (especialment amb els municipis actuals que tenim, però aquest és un altre tema) i els seus Ajuntaments on es poden donar respostes clares al nou món globalitzat. Són altres les instàncies administratives i polítiques de més capacitat i responsabilitat les que han de proporcionar les respostes.

Sols cal aixecar la vista, posar els llums llargs, mirar cap el futur, deslliurar-se del curt termini, deixar-se de picabaralles i actuar amb generositat, amb els costos que comporti, perquè la ciutadania mantingui un espai compartit en el que s’hi senti confortable. Que no serà fàcil.



5 de juny.