Notes per un debat.

Prèvia: Amb tota seguretat la meva pròpia història condiciona la reflexió que us proposo.

S’ha esberlat el gra.

La situació desfermada per la Gran Recessió ha comportat, pràcticament arreu, una triple crisi: econòmica, social i institucional.

Davant el panorama devastat resultant, la dreta ha estat insensible a les conseqüències i l’esquerra ha estat incapaç d’oferir alternatives per superar-lo.

Han sorgit noves formacions, “nova política” (?), que arrancant del 15-M han evolucionat fins a fer-se un espai en l’àmbit de la política representativa materialitzat en les recents eleccions municipals i autonòmiques. No s’ha produït pas cap capgirament radicalment trencador de les preferències electorals dels ciutadans però si una irrupció amb certa força de nous actors.

Cal valorar degudament la importància de la utilització dels vells i dels nous mitjans de comunicació i especialment de les xarxes socials com elements dinamitzadors d’aquesta evolució.

Una ciutadania masegada, descol·locada i desorientada s’ha lliurat a manifestar les seves preferències obertament, deixem a part amb quin grau de consciència, sense cap càlcul per les conseqüències d’aquesta decisió (vot útil). Això ha tingut dos resultats: Una fragmentació mai vista en la composició dels consistoris i alhora, una feblesa considerable en la força de les opcions polítiques escollides. Les primeres decisions a prendre, l’elecció dels alcaldes, ens ha mostrat tota mena de combinacions que auguren una governabilitat posterior complicada: Governs amb minoria, coalicions negatives, coalicions puntuals, asimètriques, plurals i vario pintes.

 Carlins, liberals-progressistes i radicals.

Tant en el conjunt d’Espanya com a Catalunya, sembla reproduir-se el vell esquema polític del segle XIX espanyol. L’existència d’un vot conservador (conservador de les essències) en les zones més tradicionals, un vot liberal-progressista en les zones més dinàmiques, assaltat aquest vot per unes expressions més radicals en el nuclis de població més actius.

El vot conservador, malgrat el seu volum, no ha pogut mantenir la seva hegemonia degut a la incapacitat que ha tingut per crear vincles amb d’altres actors. La corrupció que presenta i el seu tarannà prepotent han convertit la seva expressió orgànica, el PP, en una opció antipàtica per una gran part de la societat.

El vot liberal-progressista, amb un volum declinant però encara notable, s’aguanta en el record de projectes passats que no enganxen a les generacions més joves per les que no se’ls ofereix gaires esperances com les que es van oferir als seus pares. El PSOE, immers en la recerca de nous camins, ha tingut tres secretaris generals en els darrers quatre anys, sense que encara a hores d’ara hagi clarificat el seu futur. No es desempallega del gep ocasionat per la gestió del començament de la crisi al igual que els seus homòlegs europeus. El cas d’Andalusia requereix una consideració especial.

Per últim, el vot radical articulat de formes diverses, novelles i molt poc elaborades encara, ha donat la campanada a les gran capitals, Madrid, Barcelona, València, Zaragoza, La Coruña, Cádiz,..., i també en altres indrets, però que sols s’ha pogut fer amb la vara de comandament per la unió de la diversitat manifestada de sentiments contraris a la continuïtat generalment conservadora. Superar o comportar la diversitat que els ha alçat serà la principal experiència que viurem en directe en els propers temps.

En el cas de Catalunya l’empenta del “procés” permet veure la recomposició de les forces “carlines” i posa de manifest alhora la viabilitat, o inviabilitat, del mateix “procés”. Business friendly, revolucionaris de falç al puny, independens only, fan un all i oli difícil de lligar si a més algú pretén afegir-hi els assemblearis indignats i les escorrialles eco-socialistes. Hi ha molt vot orfe de propostes pragmàtiques i realistes, sembla que hi ha molta rauxa i poc seny.

El post municipalisme.

Els debats en aquestes eleccions locals no s’han fet en clau de models de ciutat contraposats o alternatius. S’han fet debats sobre aspectes puntuals de la vida de les comunitats, la llengua (la catalanitat), la marginació (la pobresa), la integració (la immigració), l’exercici del govern (la corrupció), i poques coses més. Hi ha bastant acord sobre el funcionament urbà (urbanístic) dels nostres pobles i ciutats. Potser en formacions radicals alguna consideració sobre la gestió, o les formes de gestió, de l’acció pública.

El municipalisme, al meu modo de veure, era dues coses: La transformació de l’espai urbà amb la incardinació dels habitants dins d’aquest espai, i l’assumpció de gran part de l’activitat política més immediata que afecta als ciutadans per les comunitats locals (el famós principi de subsidiarietat). Bé, l’ingent obra dels ajuntaments de la democràcia ha deixat poques coses a fer, poc a transformar. Es discuteixen algunes coses puntuals, però ja cap de les emergències que marcaven temps passats. No és, com algú vol fer veure, la manca de recursos la que condiciona aquest tema. Crec que hem arribat a un punt on es podria caure, d’haver-hi més recursos, en un dispendi fatxenda que no és necessari, descuidant els manteniments i les amortitzacions que en els propers anys seran considerables.

D’altra banda el desenvolupament de l’estat de les autonomies ha deixat als ajuntaments sense gaire més marge que les actuacions tradicionals de gestió de l’espai públic urbà. Lluny queden aquelles pretensions dels anys vuitantes del segle passat en que l’educació, la sanitat i les atencions socials eren considerades que s’havien de traspassar al món local. De les escoles bressol a les d’adults, dels hospitals als centres d’educació sexual. Desprès de tants anys, encara hi ha qui manté de “boquilla” el vell discurs municipalista que la realitat ja ha arrambat fa molt temps. La despesa pública local continua en el 13% del total de la despesa pública com a començaments dels vuitantes.

Si sols queda la gestió, més o menys encertada, més o menys eficient, és normal que les eleccions locals no encaterinin a la gent d’una forma ample i d’aquí l’escassa passió que reflecteixen els baixos índexs de participació. I si en aquest panorama s’anteposen les qüestions extra municipals, les opcions escollides no ho seran per els problemes concrets a resoldre a nivell local sinó factors d’un altre abast administratiu.

Com enfocaran els nous consistoris fragmentats i amb governs o molt plurals (amb poques experiències de col·laboració) o minoritaris (amb moltes necessitats de pactes puntuals) la feina que cal fer? Quina és, per cert, aquesta feina? Amb la divisió territorial de tota la vida? Potser d’aquí en sorgeixi un nou municipalisme que superi -per evident necessitat- l’antic municipalisme dels partits que varen construir els pobles i ciutats tal com avui els veiem i els coneixen les generacions cridades a entomar el seu futur.

17 de juny.