Hipoteques

Sembla que els que tenen menys de trenta anys no agafen hipoteques. No en el sentit figurat, que també, sinó hipoteques sobre l’habitatge. Quina sorpresa, oi? Hi ha qui descobreix noticies sorprenents cada dia. Però què ens pensem? Que en un mercat laboral cada cop més precari, inestable i que s’hi accedeix més tard, els joves estan en disposició d’agafar compromisos a llarg termini? No ja a deu anys, com es feia fa temps, sinó a trenta i quaranta. Però, qui sap qui serà viu, i com serà viu, llavors? Hipotecar-se, ni somiar-ho. Llavors, com s’ho faran per independitzar-se? Potser no ho faran, ho deixaran per més endavant. Se’n aniran de lloguer, compartiran pis, s’entaforaran en una habitació en pis compartit, es mantindran a casa els pares ..., vés a saber. Segur, però, que no estan pas contents amb la seva situació. Cal tornar a la política pública d’habitatge que mai s’havia d’haver abandonat, amb formules suficientment flexibles per poder donar sortida a aquest problema: expropiacions, lloguer (potser subvencionat temporalment), consideració del dret de superfície, cooperatives semi públiques ..., mides segons les canviants necessitats, ciutats i pobles mitjans,...

Mentre tant, el problema que omple les notícies dels mitjans és el tema de les clàusules sòl de les hipoteques existents. Bé, d’aquelles que tenen aquestes clàusules. Han estat declarades abusives pels tribunals. Desconec l’argumentació jurídica del tema de la seva nul·litat i no tinc coneixements de dret per valorar-la, però se’m escapen algunes coses del que està passant.

Sembla ser que en les hipoteques a tipus d’interès variable (durant molts anys les hipoteques eren a tipus fix) els bancs van introduir clàusules terra, és a dir que els tipus d’interès podien baixar fins un punt (suposo que també clàusules sostre – els swaps i els collors- si podien pujar). El que podia variar deuria ser el euríbor, el IRPH, o algun altre índex semblant. Aquest mecanisme, ben utilitzat i explicat, és correcte i no és pas nou. És semblant al tema de les preferents: ja hi eren, però se’n va fer un ús inadequat en un moment delicat que ningú creia en que s’ensorraria el sistema bancari. Tampoc ningú creia, fa un temps que els tipus d’interès que marcaria el BCE serien pràcticament zero com han acabat sent per intentar contrarestar els efectes de la crisi desfermada el 2008. Ho van explicar bé els bancs als seus client a l’hora de “vendre’ls” una hipoteca, en quines condicions els hi feien? Clar, ells diran que sí, però la manca de credibilitat que tenen en aquest moment fa que molta gent, i els jutges entre ells, no s’ho creguin.

Bé, quin és l’abús? La diferència entre el tipus general pactat i el límit terra que els van imposar? Quin era el tipus pactat i com ha evolucionat? Quin era el terra establert? Quan es va fer la hipoteca, en quin moment, ja que l’evolució dels tipus d’interès en els darrers quinze anys ha estat variable i més enllà de que potser la majoria de gent normal no hi entengui gaire d’aquest tema, n’hi ha que tenen molt difícil justificar ignorància pels seus coneixements en la matèria. Tot això porta a pensar que més enllà de “l’escandalera” que hi ha muntada això és molt més complicat que un simple abús. Per cert, hi ha entitats financeres que ja han manifestat que ells van fer bé les coses i que pensen recórrer. El que passa com he dit abans és que no tenen als ulls de la societat gaire credibilitat per dir-ho. També pot haver-hi qui intenti pescar en aigües tèrboles donada la situació desprès de l’engany de les preferents. Igual els estalvis es mengen les estovalles. En fi, que la banca ho té més aviat magre.

Les conseqüències de tot plegat en el mercat hipotecari (un mercat que fins fa poc havia funcionat relativament bé)? Les veurem més endavant, segurament a un enduriment de les condicions per accedir-hi, més tipus fixes, ... Però aquest enduriment pot comportar, com ha passat sempre, que hi hagi qui intenti (per ambdues parts) tornar a agafar risc sobre el tema i que torni a començar la roda que dins un temps en porti allà on som ara. Crec que era J. K. Galbraith en la seva obra “Breve historia de la eufòria financera” el que deia que les crisis financeres retornen cíclicament al cap d’un temps (una generació, potser?) i les societats tornen a caure en els mateixos errors que varen cometre en el passat.

23 de gener.