26 de gener de 2017

Pedagogia.

No hi entenc d’aquest tema encara que en algun moment hi he dedicat atenció. Però si les mestres creuen que s’ha de fer una determinada cosa no seré pas jo els que els hi dugi la contrària.

Resulta que al Parvulari d’en Gerard, el nét gran, a la classe de P-5, la seva, estan “treballant” Mataró, la seva ciutat. Com que l’avi havia estat alcalde, ¿portem-lo a la classe perquè ho expliqui?

Bé, de fet el curs passat ja em van aprofitar, però ara era a la classe del meu nét. Ja em tens, una mica preocupat per com fer-me entendre amb menuts de cinc anys de la feina de l’Alcalde d’una ciutat. Tots en rotllana a la classe, més de trenta (van aplegar les dues línies) asseguts en les seves cadiretes i jo, també en una cadira petita, al mig d’un dels costats rodejat de la mainada. Van col·locar al meu nét a la meva dreta, ell tot cofoi de que el seu avi anés a explicar el què feia un Alcalde.

Vaig fer una petita introducció de què era una ciutat, un espai on s’hi aplega la gent per viure junts, diferenciant ciutats gran (¿heu estat a Barcelona?, algunes mans enlaire) i pobles més petits (¿heu estat a Argentona?, altres mans enlaire). Nosaltres vivim en una ciutat que hi ha molta gent però és més petita que Barcelona i més gran que Argentona. ¿Qui és l’Alcalde, què fa? Els vaig preguntar: ¿Qui decideix què cal fer a casa? El pare i la mare, van contestar-me. I la classe, ¿qui decideix què fer? Les mestres, em varen dir. Doncs l’Alcalde és el que decideix el què es fa a la ciutat. No, no ho fa ell, ell mana als jardiners que cuiden els parcs i els arbres, els policies que vetllen per la circulació i la seguretat, els paletes que arreglen els carrers, els que encenen els llums dels carrers quan es fa fosc ... Bé, em sembla que me’n vaig sortir i va quedar clar.

Ells tenien preparades algunes preguntes del “treball” que fan: Mana molt l’Alcalde? On treballa? Com va vestit? Treballa moltes hores? On viu? Jo tractava de donar respostes comprensibles a l’auditori que quiet i atent respectuosament o embadalit m’escoltava. Tenen una gran estima per la Laia l’arquera, em van apuntar les seves mestres. Certament, ha esdevingut una icona de la ciutat, fet del qual n’estic molt content. ¿Com es va fer tan gran com és? un menut em va preguntar. Per trossos i en un taller molt gran de Terrassa els vaig dir. Els vaig explicar que es fixessin a la nit si mai passaven per la rotonda on hi ha l’escultura que dalt de tot hi ha una llumeta vermella per indicar que pot ser un obstacle per la seva alçada als helicòpters. ¿Perquè és diu Laia? I vaig parlar dels laietans i vaig preguntar si hi havia alguna Laia a la classe. Sí, n’hi havia una a qui vaig felicitar pel seu nom tan bonic.

Tot plegat mitja hora, no podia pas ser gaire més temps per aquesta quitxalla, lògic i comprensible. En vaig sortir molt content, no tinc ni idea de si va ser profitós i adequat, aquesta és una valoració que han de fer les mestres, però penso per l’atenció i l’interès que hi van posar que sí, que va valer la pena. Al menys per mi, ja lluny d’aquelles responsabilitats cíviques, penso que repartir alguna engruna d’experiència proporciona quan menys satisfacció, i més amb el teu nét al costat (Manel, que et cau la baba!).



Per cert, el GEM, l’escola, celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació, una mostra de la renovació pedagògica dels darrers temps del franquisme. Enhorabona i per molts anys!


26 de gener.