Del debat acadèmic.

Ahir em vaig connectar a la xarxa per seguir per streaming el diàleg que proposava la Fundació Ernest Lluch: Apunts per evitar la corrupció i promoure la qualitat democràtica. Dos acadèmics, un de més jove que s’està obrint camí, Víctor Lapuente, i l’altre més gran ja reconegut, Manuel Villoria. El debat va ser interessant però no va anar gaire més enllà del que ja es ve dient en general. Reconec que és un tema, el de la corrupció, sobre el que el debat em neguiteja i ahir em va tornar a passar. Em fa l’efecte que es fa el debat en abstracte, amb conceptes de base que són molt clars i generalment acceptats, molt teòrics, de com hauria de ser tot plegat, però molt poc de com és en realitat.

En un sopar d’estiu amb uns bons amics, ja fa algun temps, vam acabar malament (de fet no l’hem repetit) debatent sobre aquest tema. La meva pretensió de fer-los veure quina era la realitat en que vivim va girar-se contra meu ja que fou interpretada com una justificació del problema, com si l’acceptés. 

La revista Valors de l’octubre passat portava a la portada un cridaner i provocador títol: “I si aspiréssim a la imperfecció?”. Vaig escriure al co-director de la revista: “No hagués estat millor un titular com: I si acceptéssim que encara som imperfectes?”. És a dir, l’espècie humana tant individualment com en el seu conjunt (o conjunts?) està en un procés evolutiu que em sembla que encara li falta molt per arribar al desideràtum de la perfecció, que fa molt temps està intuït i fins i tot explicitat, però que encara no hi som. És a partir d’aquesta premissa que podríem començar a interpretar el tema de la corrupció (n’hi ha molts d’altres, el de les varies desigualtats també) d’una altra manera. ¿Millorem, avancem, trobem noves vies i sortides, hem de resoldre altres coses abans, ens desviem, té solució a curt termini, som més exigents del compte,...?

Torno al diàleg de la Fundació Lluch i al debat entre en Lapuente i en Villoria. Vaig trobar a faltar -potser erròniament- (ho anava anotant en el decurs de la sessió) explicacions sobre la Història (sí, en majúscules) que no és igual a tot arreu, sobre la condició humana tan perfectible encara, sobre els mitjans que tenim per afrontar el problema que són limitats, sobre la implicació cívica (no tot és un problema dels poders públics), sobre algunes consideracions geogràfiques que comporten diferents sentits de col·lectivitat, sobre l’acceptació de l’existència de graus i nivells del problema, sobre la presència del poder, del que el tenen el poder,...

A tot això m’hi porta els meus anys (72 old) i la meva experiència en la vida, el que he viscut, el que m’ha tocat viure (la meitat d’ella en la política). No m’agrada el debat i les conclusions des de la barrera, des de la Acadèmia, lluny del món real. ¿Però algú s‘ha parat a pensar en l’aplicació concreta d’una llei de contractes amb més de 8000 Ajuntaments la meitat d’ells pràcticament sense administració? ¿No hauríem d’haver començat per un altre cantó? Res, això com a exemple. ¿Hauria estat millor o més bonic un debat entre un teòric acadèmic i un pràctic polític, pros i contres?

En acabar el debat em vaig submergir en la lectura del darrer treball d’en Jordi Amat: “El fill del xofer” que just acaba de sortir. Ja en porto un bon gruix. Aquí hi ha de tot el que vull explicar: Història, condició humana, poder real, circumstàncies, mitjans, acceptació i comprensió cívica,... De moment, encara no l’he acabat, el trobo sensacional en totes aquestes coses que retraten ben bé el personatge protagonista del llibre i a partir d’elles l’explicació que no l’acceptació del què és i com és.

Després de tot això, si voleu, en podem continuar parlant, però no en abstracte, sinó sobre un perfectible que es va fent amb avenços, a vegades més ràpids o més lents, amb exigències o resignacions, però comprenent la realitat d’acceptar els moments, els temps i els dies, en què estem.

11 d’octubre.