Els arcàngels. Saint Michel de l’Aiguilhie.

 

Vam pujar els 268 esglaons fins dalt l’ermita de Saint-Michel de l’Aiguilhe tant bon punt van obrir la recepció al peu del banyó volcànic on està situada.

"Si le folklore humoristique local nomme le rocher « la fiente de Gargantua », la science explique très simplement qu'il s'agit d'un neck, dernier relief d'une éruption surtseyenne dégagé par l'érosion."

La informació deia que obrien, vam entendre l’ermita, a les 9 del matí. Eren els dies de la calorada d’agost i a les 8 ja érem allà on vam trobar la recepció tancada. A França tot és: “Payez, payez. Comme il faut!”, però val la pena. Ens vam entretenir en la part urbana del petit municipi d’Aiguilhe, veí a tocar -carrer per carrer- del de Le Puy en Velay. Cal tenir present que a França hi ha quasi bé 35.000 municipis (communes) i a molts -com en aquest cas- les parts urbanes estan pràcticament enganxades. Van passejar pels seus carrerons, aviat vistos, i admirant per fora la capella romànica de Saint-Clair que estava tancada.

Vaig conèixer la singularitat d’aquest indret de casualitat -hi ha tantes coses que desconec- , després molts amics me n’han parlat. Un esglesiola del segle X, any 969, d’un estil balbotejant i discutit en les foscors de l’Alta Edat Mitjana, en una ubicació espectacular. Calia fer una marrada en la ruta que teníem, però valia la pena fer-la.

Al temps vam poder conèixer també la catedral de Le Puy, espectacular, si més no perquè té l’entrada principal per una planta que per unes escales s’accedeix a la nau de la mateixa, als peus de l’altar major. La visitarem a la caiguda de la tarda del dia abans. Lamentablement no vam trobar lloc per sopar en les terrasses dels establiments que flanquegen l’escalinata que hi porta -la rue des Tables-, ens vam haver de acontentar a l’animada plaça del mateix nom que hi ha al capdavall creuant el carrer comercial que s’obre a partir d’ella. Després vam gaudir pels carrers de l’espectacle de “Puy de Lumiéres” que embellia escenogràficament els seus monuments emblemàtics. La vila és ben turística, evidentment d’un turisme reposat. És punt de partença d’una via del camí de Sant Jaume, la “Via Podiensis”, de la que la població en fa gala.

Tornant a l’ermita de Sant Miquel cal dir que està molt ben condicionada i interessant com a monument històric que és. Les vistes des de dalt són espectaculars. Al banyó hi ha algunes construccions més: una capella de Sant Gabriel, les restes -suposats- d’una altra de Sant Rafael, i uns jardinets “assez agréables”. Tot ben explicat on vaig poder refer -si mai els havia tingut- els meus coneixement sobre les jerarquies celestials. Primer els arcàngels: Sant Miquel, el principal, per sobre de tots, el cap dels exèrcits divins. Sant Gabriel, l’Anunciador,  també el de l’Anunciata als pastors del Pessebre. Sant Rafael, el de l’acompanyant de Tobies. Sembla que n’hi ha més d’arcàngels i compartits amb les altres religions del Llibre.

No és la primera vegada que pugem dalt d’un cim a veure una construcció religiosa dedicada a Sant Miquel. Anys enrere vam estar a la Sacra de San Michele, prop de Tori, dels mateixos temps de la que ara vam veure.

29 de setembre. Sant Miquel.