Fontevraud.

Quan vas a veure un monument històric, al valorar-lo cal tenir en compte al menys dues coses: el context en que s’ha anat desenvolupant i el procés consegüent que sobre el propi monument això ha comportat. El que veus ara és el resultat d’una suma de circumstàncies i de moments que l’han configurat: construccions, sobre construccions, declivis, abandonaments, reconstruccions, adaptacions, noves propostes ...

L’abadia de Fontevraud neix d’una petita comunitat religiosa a començaments del segle XII. Passa per diversos moments de creixement; nobles i reis la doten esplèndidament; la Revolució primer la desafecta i després la converteix en presó. A la segona meitat del segle XX és restaurada físicament i a més es converteix en centre cultural i en aquest segle XXI s’hi afegeix un museu. El que veiem ara és fruit de tot això.

Vaig tenir coneixement d’aquesta impressionant baluerna per la xarxa, resseguint els castells del Loira. Era una cosa diferent, ni ciutat, ni palau, ni església. Molta història en ella mateixa: des d’una comunitat alhora de monges i capellans manada per una abadessa, el poder i la riquesa que va tenir, la seva gran extensió, les vicissituds dels temps contemporanis i  una mica fora del circuit més turístic, entre Chinon i Saumur. 

Quan entres a la impressionant nau que fou la seva església -ara despullada- veus significativament soles, al mig, les estàtues jacents de les tombes d’Enric II d’Anglaterra, de la seva dona Aliénor d’Aquitània  (que va ser abans reina de França) i de un dels seus vuit fills i una de les seves joves: Ricard Cor de Lleó i Isabel d’Angoulême. Hi ha altres estàtues jacents dels Plantegent, però als costats, en espais més discrets. La història de sols aquests quatre personatges dóna de sí més que qualsevol sèrie televisiva d’avui. Si t’interesses per la història, en aquesta visió hi ha l’estructura de la societat feudal de la Edat Mitjana. A la botiga de la sortida del recinte, després de fer tota la visita, hi ha llibres per entendre-ho.

Però fins al final del circuit, sembrat tot ell de propostes artístiques varies, no deixes de veure l’empremta de més de 900 anys d’història: L’església, les capelles adjacents, els dormitoris i les golfes, els claustres, la sala capitular, el refectori, les cuines (que sembla que no són cuines sinó “fumoirs”, per fumar viandes), els jardins “potagers” -horts-, les galeries penitenciàries, la porta d'admisions, les edificacions auxiliars i complementaries, d’abans i d’ara.

El temps feudals, amb la història de les turbulències per la consolidació de la França reial després de Carlemany i les lluites entre els reis d’Anglaterra, sorgits del continent, i de França; l’absolutisme, amb les abadesses sortides de la mateixa monarquia i l’educació de les filles de Luis XV; la Revolució francesa i Napoleó, que en fa un gran centre carcerari ; els temps actuals amb la Vena. República, de recuperació i reaprofitament com a espai cultural.

Fora de circuit com ha quedat dit, visita tranquil·la, sense aglomeracions, amb l’aparcament a l’entrada de la població que va créixer al seu entorn, amb el corresponent monument “aux enfants morts pour la patrie”, amb un petit parc que permet fer-hi el pícnic i uns tranquils cafès a les portes de l’abadia que a les tres de la tarda ja no en servien. Curiosa una petita església, la capella de Sainte Catherine desafectada, ara habitatge particular, amb una petita i discreta llanterna dels morts.

20 de setembre.