13 de desembre de 2013

Aquesta pel•lícula ja ens la sabem.


Coneguda la voluntat d’uns importants - per nombre i responsabilitat-  grups polítics de formular una pregunta (o preguntes) als ciutadans/es de Catalunya sobre el seu futur  i quan els agradaria que es fes la consulta, en quina data exacte, cal ara aclarir com es pot vehicular aquesta voluntat.
 

En primer lloc cal dir que no es pot formular com un acord de la voluntat de la Cambra parlamentaria on que s’asseuen aquests grups ja que de fer-ho així esdevindria un acte normatiu que com a tal podria ser impugnat, amb tota seguretat per qui tingués capacitat de fer-ho, davant el Tribunal Constitucional que com ha sentenciat altres vegades (Llei de consultes basques, per exemple) el tombaria.
 

Tancada aquesta via directa, que sembla que ningú proposa però que cal explicar, la següent possibilitat és la de la iniciativa legislativa que l’art. 108 del reglament del Congrés dels Diputats permet en el seu apartat 3 a les Assemblees de les CC.AA., en aquest cas al Parlament de Catalunya,  i a l’art. 127 del mateix reglament a través d’una proposició de Llei que té tota una tramitació que comença per la seva presa en consideració. És el que es va fer amb el denominat Pla Ibarretxe amb el resultat conegut.
 

Una possibilitat semblant és la que preveu la presentació de una també proposició de llei per diputats del Congrés directament, establerta en l’art. 126 del Reglament del Congrés. Qualsevol dels corresponents diputats a Corts dels grups polítics proposants ho pot fer, amb catorze firmes més, o un grup parlamentari (CiU el té).
 

Aquestes dues possibilitats, més enllà de que puguin ajornar-se més o menys en el temps segons les practiques polítiques que s’hi apliquin, afavorint o endarrerint el seu debat, comença, com ja s’ha dit, amb la seva presa en consideració. Desprès de la presentació del que es demana, els grups parlamentaris es posicionen en un debat per veure si s’accepta considerar-ho o no, i a continuació es vota. Bé, a hores d’ara, abans de tot el procés que es vulgui adoptar, ja en sabem el resultat sigui quina sigui la via: Una ample majoria del Congrés votarà en contra de la petició de considerar que l’Estat transfereixi a la Generalitat la capacitat de fer una consulta del que es pretén.
 

Que sigui per voluntat del Govern de l’Estat, a través d’un projecte de llei que permeti la consulta també està òbviament descartat ara per ara. Per tant, cegades totes les vies, s’acaba la primera part de la pel·lícula: No hi ha consulta. Ara, com que això comporta un cert temps, s’ha aprofitat per anar fent bullir l’olla. Compte, però, de si a l’olla se li posa o no tapadora: pot evaporar-se el seu contingut o pot esclatar.
 

Pot, però, ser un tancament en fals, o que algú pretengui que ho sigui, i empenyi a una continuïtat proposant altres finals. Per exemple, que es pretengui tornar a la via inicial de fer la consulta per un acord del Parlament de Catalunya. El resultat seria estèril igualment ja que acabaria amb el previsible final d’una sentencia contrària del TC.
 

No hi ha sortida, doncs? Sortida legal no n’hi ha. Política, sempre. Sortides polítiques: La primera, que ja s’apunta, és la d’una convocatòria electoral que tingués la pretensió implícita de referèndum.  Implícita, que no explícita ja que no tindria cobertura legal. En aquest cas, el seu  previsible resultat portaria a intentar repetir el procés que s’intenta començar ara, amb més legitimitat potser, però abocat al mateix resultat. Vaja, un bucle infructuós.  La segona sortida política seria, abans o desprès d’un nou procés electoral, no és pas necessari, fer el passos fora de la legalitat vigent, amb una acció de caire revolucionari, (sí, sí, no cal espantar-se per la paraula, es tracta de capgirar una situació legal) que portaria a unes incalculades (o ja estan calculades per algú?) conseqüències: des de l’Uruguai, a tirar pel balcó l’esfinx de la monarquia i a enfrontar-se a la força pels carrers. Penosa, aquesta, oi? La tercera sortida, que ara per ara sols s’invoca de “boquilla” per tothom és la de assentar-se a parlar, armar-se de paciència i temps, teixir complicitats, desmuntar adversaris, guanyar amics, i intentar trobar una sortida que pugui satisfer a tothom, cosa que ja se sap que vol dir no satisfer a ningú completament. Les terceres vies sempre tenen aquest problema.
 

Serà interessant veure com es mouen els jugadors en aquest tauler tan complicat. El més probable és -com correspon als temps- que alguns, o pràcticament tots,  ens surtin malparats, i el poble decebut i desencisat.
 

Mentre tant, els mitjans i els periodistes aniran enviant paneres de Nadal a la Plaça de Sant Jaume, costat nord, en agraïment a la feina que els proporcionen. Guaita!, algú encara en traurà profit de tot aquest enrenou.
 
 
 
 

13 de desembre. Santa Llúcia. “Que Santa Llúcia ens conservi la vista!”