25 de gener del 2014

Atreviment/ Gosadia.


Els socialistes catalans obren el ball de les primàries per escollir candidat/a per les llistes que presentaran a les eleccions europees a la Eurocambra la primavera que ve (bé, sols el nom primer que col·locaran en una candidatura en la que no anirà pas de cap). En un moment de falta de referents per ocupar aquest possible càrrec, l’opció de les primàries és una bona excusa per tapar aquesta deficiència i salvar l’expedient.
En aquestes darreres legislatures, dos han estat els eurodiputats socialistes catalans, en Raimon Obiols i la Maria Badia. El primer, amb una llarga trajectòria política a les seves espatlles, sens dubte un referent dels socialistes catalans, suposo que ja es retira de la primera línia de la política; la segona, que fou un temps la seva ajudant, suposo que també es retira, encara que les seves posicions catalanistes no la deurien ajudar massa si pretengués continuar. Han estat uns dignes representants a Brussel·les, amb dedicació i coneixements.
En aquesta tessitura seria normal que el PSC disposés per presentar un ventall d’opcions de persones amb coneixements i solvència contrastada i reconeguda dins del propi partit i la societat catalana. Doncs, sembla que no és així. Sols dos persones han donat el pas de proposar-se en unes primàries per rellevar-los, ambdues força desconegudes, per no dir gens, en aquest àmbit de referència.
És un fet sorprenent que denota algunes coses, cap d’elles bona. No hi ha hagut en molts anys alguna sectorial que s’hagi preocupat d’aquest tema de cabdal importància per la política catalana i espanyola que hagi generat un gruix de gent preparada per poder oferir a la societat? No hi ha qui vulgui, i se li pugui oferir, continuar una carrera política a un nivell més elevat desprès d’haver demostrat la seva competència i capacitat en altres àmbits institucionals? O, potser, és massa feixuc semi expatriar-se lluny de la comoditat del redós quotidià i no és atractiu fer-ho? Les condicions no són pas dolentes, la pressió política no és pas tan forta com en altres àmbits, per exemple el local, la feina certament és interessant en els moments actuals, ...
Anem als candidats. El que els mitjans diuen que és el que desitjaria la direcció, “l’oficialista”, és fins ara el Primer Secretari de les Joventuts Socialistes, en Javier López. Un xicot de 29 anys sense massa experiència ni currículum, per no dir gens. Sí, desprès de acabar la carrera de Dret ha fet d’ “ajudantillo” a la UPF, poca cosa des del punt de vista laboral; i més enllà del seu càrrec orgànic a les joventuts, és conseller del districte de Les Corts de la ciutat de Barcelona, poca cosa també per apuntar experiència de presència política. La segona candidata, Eliana Camps, qualificada pels mitjans com una “outsider”, és una noia ja granada, advocadessa i funcionaria, que si bé té un currículum professional més ample, i que ara és la responsable de temes europeus en la CE dels socialistes de la ciutat de Barcelona, no té cap experiència de representació institucional. Malgrat això, aquesta segona alguna qualitat té més que el primer mal sigui l’edat.
Ara bé, tot això és el que pot oferir el PSC? Primer als seus militants i simpatitzants que els hi dóna la possibilitat d’escollir entre un i l’altre, i desprès a la societat catalana, als electors, que hauran de dipositar una papereta en una urna el maig que ve. Podran dir els socialistes que pretenen enviar al lloc on es situa el màxim nivell de legislació i control de la gobernaça que ara ens regeix als més qualificats dels seus elements possibles?
Una nota més del desori i la desorientació del PSC.
25 de gener.