23 de gener de 2014

L’expansió del Imperi, del Celeste Imperi.

Ja fa temps que estem habituats a veure restaurants i botigues de xinesos entre nosaltres. La seva expansió no para. A prop de casa, en un mateix carrer, no fa pas gaire, primer va ser un bar decadent que va anar a parar a les seves mans, i sembla que amb èxit, desprès s’hi va obrir una perruqueria senzilla però que va fent, un altra bar, aquest més gran, (amb la curiosa casualitat que el fill dels seus propietaris anteriors se’n havia anat a buscar la feina a la Xina!. Bé, és una curiosa i excepcional història). A l’altra costat del carrer de tot aquest moviment comercial, en els baixos d’un edifici nou de trinca, hi va aparèixer pràcticament de la nit al dia un basar xinès de grans dimensions, assortit de tot i més.
 
Però a la cantonada del damunt ja hi ha un restaurant que no s’hi veu entrar mai a ningú, i dos o tres basars més. Invasió silenciosa de l’Imperi invisible?
 
Aquest és el títol del llibre dels periodistes Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo: “El Imperio invisible”. Crítica, B-2013, que porta el subtítol de l’aclariment a la portada: “El éxito empresarial chino y sus vínculos con la criminalidad econòmica en España y Europa”.
 
Res, que els xinesos que arriben a Espanya i a Europa sols venen a guanyar diners i res més. El que fan per aconseguir-los és senzillament aprofitar totes les escletxes possibles per sortejar la legalitat vigent fins allà on els sigui possible o els deixin. Cap moral de negocis, més enllà de fer-los com sigui. Per tant, el respecte a les regles del joc mínim. Sense escrúpols, des de que arriben com a explotats (pels nostres paràmetres) fins que són explotadors (dels seus físicament i de nosaltres econòmicament). Passaports, duanes, impostos, comptabilitats, transferències de diners, proxenetisme, ... ? El que calgui i sigui possible. Les regles del joc no són pas per ells, ells han vingut per guanyar diners tant com els deixin i puguin. La competitivitat així està assegurada. L’efecte econòmic sobre les nostres societats, mínim, quasi bé nul, llevat dels pocs aborígens (estrangers per ells) que els ajuden

Front a aquest situar-se a l’altra costat de la legalitat i les normes, delinqüència “tova”?, no és parlar de “màfies”, ni de violència, ni de sang, (encara que alguna cosa d’això deu haver-hi també), feta en cercles tancats amb un funcionament endogàmic completament, difícil d’esberlar i d’introduir-s’hi, la nostra societat no té gaires recursos per fer-hi front. Ni policials, ni judicials, però principalment socials. La reproducció de la força de treball en el capitalisme actual requereix que sigui barata. El menjar a fora, el vestir i calçar-se, les joguines, les perruqueries i els “esbargiments de baixos” no han de ser cars. Els sous no ho permeten. Per tant, socialment aquesta invasió silenciosa i invisible no és pas mal vista. Sí que de tant en tant hi hagut alguna que altra explosió de ràbia i d’indignació, els afectats del tèxtil o del calçat o de la joguina, però són ben visibles les concentracions d’aquesta activitat “ètnica” a determinats polígons industrials de la nostra geografia. Els treballadors espanyols, amb l’anuència hipòcrita dels empresaris perquè els convé per baixar els costos laborals, s’estan cavant la seva pròpia fossa. No són temps, però, de boicots.
 


23 de gener.