Comunicacions.

L’emperador Neró, dos mil anys enrere, ja va voler fer realitat l’antic somni de passar de l’Egeu al Jònic directament per l’istme de Corint a través d’un canal. L’empresa va ser superior a les possibilitats d’aquells temps i calgué esperar fins a les darreries del segle XIX per veure’l per fi realitzat. Amb la rapidesa que es desenvolupava el progrés en aquestes dates els avantatges aconseguits foren efímers. El canal esdevingué ràpidament insuficient pels moderns vaixells i donar la volta al Peloponès tampoc era tan gran deriva. Una gran obra d’enginyeria que ha quedat al territori com a símbol d’un progrés fugisser. De fet, el Peloponès de península va convertir-se en illa, encara que salvar els  21 metres d’amplada del canal no foren cap obstacle per les comunicacions terrestres. Avui, vist de prop, encara impressiona, però la postal que mostra les comunicacions que el creuen dóna la mesura de la seva superació. Fins i tot l’enclavament “routier” que hi havia a la vella carretera, al costat del canal, on vàrem estar allotjats, ha quedat sobrepassat i obsolet front a la potència de l’autopista de peatge que hi ha al costat. Val a dir que no vaig saber veure, tampoc em vaig escarrassar en buscar-lo, el Diolkos, la instal·lació que permeté transportar vaixells, se suposa no massa grans, per terra pels més de sis kilòmetres de l’istme.

Els camions de sis eixos i trenta tones de capacitat de càrrega deuen ser ara els equivalents a les naus mercants que en l’antiguitat, per cabotatge, feien el transport. El Peloponès sols té sortida terrestre per l’istme de Corint, però hi ha indrets del golf del mateix nom, molt a la vora de la important ciutat de Patras, que són estrets i que varen permetre la construcció també d’un vell somni, però ja encavallant els segles XX i  XXI, d’un pont atirantat que portés a l’altra riba, de Rio a Antirrio, finançat majoritàriament per la Unió Europea. Tot una obra d’enginyeria remarcable per les dificultats tècniques del projecte. Avui, per 13,50€/cotxe, és de peatge, pots anar i tornar dins d’un limitat espai de temps.  Els grecs varen tenir la mala sort que quatre mesos desprès de que l’inauguressin es va obrir també al trànsit el viaducte de Millau, a la vall del Tarn, a França, que el sobrepassa en totes les seves característiques menys en les derivades de l’assentament dels pilars. Mentre que pels francesos ha convertit el seu pont en tot un reclam turístic, a més de facilitat una millor connexió del seu Sud amb la regió parisenca pel centre del país, pels grecs sols és un pont, visitable, sí, que dona un bon servei, també, però ben lluny del suc que li treuen els francesos. Els rics sempre aprofiten millor les oportunitats.

Quan, fa cent anys, en Gaziel va anar a cobrir per La Vanguardia la Gran Guerra al front balcànic, va desembarcar a Patras i explica en les seves cròniques les aventures per arribar en tren a Atenes. Bloquejat a poc de sortir, fa una curta excursió al monestir de Megaspileon on un vell capellà ortodox li explica la situació grega en aquells moments. Per arribar al monestir fa servir un tren miner de cremallera que havia estat construït a finals del segle XIX que anava de Diakopto a les mines de Kalavrita. Aquesta via fèrria encara és existent avui en dia, reconvertida en atracció turística. M’hagués agradat pujar-hi, tot rememorant a Gaziel, però l’estat de la carretera entre Patras i Corint, malgrat ser de peatge, en obres en quasi tot el seu recorregut ens va endarrerir les previsions del viatge  i vàrem haver d’abandonar l’intent. Em queda la indicació com a record.

23 de juliol.