L’espai dels radicals.

Desprès de l’hora dels radicals, anem ara a l’espai dels radicals. Continuo creien en la divisió de l’espai polític en quatre opcions: conservadors, liberals, progressistes i radicals, les primeres de dretes i les segones d’esquerres, per entendre’ns ras i curt. En cada època històrica i en cada espai territorial concret aquestes opcions s’han donat, encara que certament han anat variant de components, així els que eren radicals o progressistes en un moment amb el temps i les circumstàncies s’han convertit primer en liberals i desprès en conservadors i fins i tot alguns conservadors s’han convertit en radicals per tal de defensar les seves posicions. Els dos darrers segles en el nostre entorn polític donen forces mostres d’aquesta asseveració. La societat és molt diversa i hi ha molts interessos divergents en joc.

Ara tenim que veure que passa en el nostra espai polític concret, aquí i ara, respecte a aquestes opcions. Sembla que és l’hora dels radicals, al menys pel que desprenen d’una forma conscient, o manipulada, els mitjans. L’enfonsament de les opcions progressistes per la seva incapacitat o impotència per afrontar la crisi ha fet aparèixer amb força opcions radicals que, amb noves eines i plantejaments que les radicals tradicionals, sembla que podrien fer-se amb un ample espai electoral.

Ara bé, aquest espai pot ocupar, en una societat desenvolupada i oberta com la nostra, una amplada suficient com per aspirar a aconseguir el Govern i governar? Ho dubto. És evident que recullen molta insatisfacció i desencís de les formacions progressistes i radicals tradicionals, però omplir tot l’espai d’aquestes em sembla no ja ambiciós, que és legítim, sinó inabastable ja que faran propostes que no sé pas si podran ser acceptades fàcilment per les amples capes mitges encara existents malgrat la crisi. És evident que contribuiran a l’afebliment de les opcions establertes i potser esgarraparan espai d’abstencionistes disconformes amb l’oferta existent fins ara. Cal tenir present, també, que les forces interpel·lades tradicionals no es rendiran sense batalla i malgrat la seva incapacitat actual tenen encara un pòsit d’expertesa i d’organització que dubto que s’esvaeixi de la nit al dia. D’altra banda en l’espai conservador no es veuen símptomes de  defalliment malgrat les seves formes, en molts punts corruptes, i la seva evident insolidaritat que a molts dels seus components els sembla normal, i per tant, per aquesta banda, no crec que hi hagi gaire marge, sinó cap, per xuclar.

Fins ara tot són càbales a partir d’unes eleccions especials, les europees, en la que no es dilucidava res en concret als ulls de la majoria, pel que podien –sempre s’ha fet- expressar vots de protesta. Ara, desprès de la sorpresa –relativa- dels resultats del 25M, cal preguntar-se si això serà una capgirament total en les forces progressistes i radicals tradicionals respecte a les noves. A les eleccions municipals, per exemple, s’hauran d’enfrontar cares –que mereixin confiança- i projectes –concrets- a nivell de comunitat pels que no valen les grans proclames efectistes i destraleres. O potser, sí. Però si així fos, podria representar ultra l’esquarterament de l’espai de les esquerres un afegit d’ingovernabilitat que el temps tornaria a situar al seu lloc.

Aquesta reordenació que sembla que s’està donant o que es pot donar, obeeix més a raonaments d’ordre moral que polític. Tot això de la casta, dels privilegis, del control i la transparència ja fa temps que està explicat en la literatura política i en l’altra. Recordem “Rebel·lió a la granja.”? I les revoltes morals, també explica la història com acaben: amb algú a la foguera.

18 de juliol. Mira, vés per on!