23 de febrer de 2017

A aquestes altures?

Diuen els mitjans que el Congrés del Diputats ha decidit constituir una Comissió d’investigació sobre la crisis financera que va patir el país fa uns anys. El repartiment de les forces polítiques desprès de les darreres eleccions ho ha facilitat, tota vegada que abans, mentre el PP va tenir majoria absoluta a la Cambra, no va ser possible.

Està bé, però, a aquestes altures de la història, amb desenes de llibres publicats sobre el tema, no està prou clar tot? Les causes i les conseqüències? Què en traurem de nou que no se sàpiga ja? Buscar alguns responsables a qui entaforar el mort? Perquè sí que hi ha un mort: tota una part del sistema financer espanyol, les Caixes d’Estalvi. I hi ha uns “deudos”, tots els ciutadans que amb les seves aportacions, ara o més endavant quan es vagi tornant l’endeutament, van pagar l’enterrament. Difícil recerca.

Sempre he pensat que hi ha molts responsables en aquest tema, certament alguns més i molt més que d’altres. Des de les administracions públiques (totes), fins a la majoria dels ciutadans, passant pel sector empresarial privat, van viure i estimular alegrement la “bombolla” econòmica que va haver-hi a Espanya des de començaments d’aquest segle i que va acabant explotant el 2008. Repassem algunes dades anecdòtiques, o no tant, que ho exemplifiquen? Les vendes de vehicles, per exemple, que varen assolir rècords històrics, que tornarem temps a tornar a veure. La creació continuada i progressiva d’oficines bancàries, pràcticament una a cada cantonada. Les xifres d’ocupació, no només de reducció de la desocupació que va arribar a mínims històrics mai vistos en el període democràtic. Els saldos positius dels comptes públics que va permetre, entre d’altres coses, crear la famosa “guardiola” de les pensions. Podríem continuar, vaja, l’alegria –o millor, potser, la disbauxa- que vàrem viure aquells anys, primer de la ma del Govern Aznar, que sols l’atzar d’un flagrant atemptat terrorista, va permetre que el Govern passes a la ma contraria i que li explotés a la cara al Govern Zapatero. Poques veus van alçar-se en aquells anys per demanar seny. Seny?, però si tots plegats, sí, tots plegats, vivíem en el millor del mons!

Què investigarem ara que ja no sabem? Que el crèdit barat europeu (alemany i francès, sobre tot, va inflar les Caixes? Que aquestes entitats no tenien recursos humans capaços al seu cap davant per entomar el repte? Que el salvament era inevitable sinó volíem col·lapsar el sistema financer i perjudicar més directament als impositors? Que vàrem canviar endeutament privat forà per endeutament públic propi? Que vam construir més del necessari a dojo i arreu? Que n’hem extret poques lliçons més enllà de plorar, alguns, pel que s’ha anat pels desaigües del mercat? Que tardarem en reconstruir la confiança financera de la ciutadania? Que les nostres institucions supervisores i reguladores, llavors tant lloades de resultes de la crisi anterior, podien haver-ho fer millor?

Ho vaig viure tot plegat de prop i amb les meves responsabilitats també. N´he parlat molt, amb molta gent i també he escrit algunes coses. He llegit força sobre el tema i em sembla que el tinc ben clar, crec que poques coses se’m han escapat per comprendre. El panorama el veig, ja des de la distància, força nítid. Potser els que ara sols veuen les conseqüències volen escatir millor les causes i aquestes també són força clares i hi va contribuir molta gent.

Quan les coses ens van bé, a tots, o a la gran majoria, les veiem però fem com si no les veiéssim no sigui que ens estronquin els resultats que ben de gust fruïm. Quan les vaques es tornen magres fem brams al cel. “Ojos que no ven..., ¡porrazo que te pegas!”


23 de febrer.