13 de febrer de 2017

Diputacions.

Per fi trobo algú que faci defensa pública de les Diputacions. Costa. En el món de la política, en general, es parla malament d’aquestes administracions locals, fins i tot de suprimir-les. Segurament el mal ús que alguns han fet d’elles ha desvirtuat la imatge positiva que podrien donar: El servei als petits municipis. Ha de ser un periodista, Sergio del Molino, que l’any passat va publicar un excel·lent llibre sobre l’Espanya buida, amb aquest títol: La España vacía, qui n’ha parlat d’esquitllada de la seva importància, a partir de la constatació del imparable despoblament de moltes zones del territori peninsular (com bé diu, no sols d’Espanya sinó també de Portugal). He llegit recentment el llibre mencionat d’una tirada i ja n’he regalat algun, em va agradar molt.

És fàcil, des de la ciutat i més des de les àrees metropolitanes, mirar desdenyosament o paternalment, els pobles que poc a poc es van abandonant. Reserves per fugir de la ciutat i buscar un refugi bucòlic, gastronòmic o paisatgístic pel cap de setmana. Neorurals que també fugen del món atribolat de la “civilització”. Però la dura realitat de la vida en els petits pobles és certa. Darrerament, no sé si de resultes del ressò del llibre esmentat, veig que els mitjans de comunicació en parlen més d’aquesta oblidada realitat. El dissabte passat parlaven d’Esterri de Cardós, fa pocs dies de pobles del Sistema Ibèric.

Però, desenganyem-nos. La fi de l’economia agrícola, de la seva importància i forma de constituir el producte total, comporta la fi del món rural i consegüentment la seva gradual desaparició. És difícil mantenir una administració i uns serveis complementaris en col·lectivitats petites o molt reduïdes. L’administració depèn de les plusvàlues que es poden detreure del comú i quan aquest és petit, malgrat que se’n produeixen de plusvàlues, aquestes no donen per gaire. Els serveis també necessiten algun gruix de gent que els utilitzi perquè funcionin: una farmàcia, una botiga de roba, una peixateria o comerç d’alimentació, un bar, ...

De bars: fent, fa uns anys, el 2003, la via verda del Canal de Castilla, vam anar a parar a un petit poblet i assedegats, era a l’agost, vam preguntar a un “lugareño” pel bar. “El bar se murió”, va ser la seva resposta. Sort que a l’entrada del poble la font encara rajava. D’activitat fora de l’agricultura: no sé si encara a Pradoluengo (Burgos) fan mitjons, però vaja, sols llegir l’enllaç a la Wikipedia ho diu tot. Hi vaig anar ara farà dotze anys, de la ma de la Mª del Mar Arnaíz. O si el municipi de García, a la Ribera d’Ebre, encara hi ha tantes granges d’aviram, però que amb no gaire més de 500 habitants, l’Ajuntament, segons em va explicar fa anys els seu alcalde, sols obria una tarda a la setmana. O també, el retrocés de la geografia humana de la Vall Fosca que vaig glosar fa uns anys quasi bé amb la mateixa densitat de població que Sibèria.

Les Diputacions fan, o han de fer, o haurien de fer, un servei essencial pels petits municipis, encara que sols siguin serveis “pal·liatius” per una mort anunciada i irreversible. Llevat d’aquells que estiguin a tocar d’un centre, capital grossa o petita, que els mantingui amb alguna espurna de vida però que irradiï alguna activitat per tal que anant-hi i venint-hi alguna gent mantingui, restaurades o no, generalment sí, les cases dels seus ancestres.

La notícia i el mapa ( El País, 6/2/17) que l’acompanyava són suficientment expressius: La mitad de los municipios espanyoles està en riesgo de extinción



Clar que aquí hauríem, al considerar municipis i no nuclis de població, de parlar d’història, de la història de la Reconquesta, per exemple, i parlar de l’Espanya vella i de la nova, com de la Catalunya vella i de la nova també. Però això donaria per més, i segurament per un mapa amb més vermells encara.


13 de febrer.