14 de febrer del 2017

Una nova desamortització (petita). Arbitrisme?

Passant pels carrers i places del nucli antic (i el no tant antic) de la meva ciutat observo unitats urbanes manifestament abandonades. Solars buits, runes apuntalades, casalots, cases, pisos, alguns fins i tot de propietat pública. Aquesta percepció meva també deu ser visible en moltes altres poblacions. Les causes d’aquest abandonament són variades: conflictes de propietat derivats d’antigues herències o deixes, incapacitat dinerària per escometre els seu arranjament, problemàtiques derivades de la protecció del patrimoni, dificultats de la seva adaptació als requisits del mercat, especulació, deixadesa,... Són béns en “mans mortes”, i em ve al cap la desamortització dels liberals del segle XIX. Cert que al costat d’aquest abandonament hi ha accions lloables de redreçament de la situació, tant públiques en els carrers com privades en l’edificació.


El resultat d’aquest abandonament és clar, més enllà de la manifesta degradació estètica hi ha la degradació de l’espai urbà. Menys ocupació habitacional, menys comerç i serveis, menys activitat -malgrat alguns intents notables de supervivència- menys vida en suma. ¿Podria atacar-se aquesta situació amb una decidida actuació pública per treure aquestes unitats urbanes de les “mans mortes” que les tenen manifestament abandonades?

Primer, hauria d’haver-hi la voluntat política de fer-ho. Mai m’ha agradat gaire aquest terme pel oblit que es fa de la manca de recursos per afrontar algun problema. No hi ha voluntat política!, quan el que no hi ha són diners per dur-la a terme. Però podria donar-se en aquest cas, ja que es tracta no només d’afrontar un tema de degradació urbana, sinó també d’oferir alternatives d’habitatge i d’activitats a gent que pot necessitar-les. Ordenadament, fent-ho ordenadament, donant així sortida dins d’un sistema normativitzat a aquesta situació en casos ben establerts. Dels recursos econòmics  en parlarem més endavant.

Segon, hauria d’aclarir-se molt bé el concepte de manifestament abandonat. Ben definit, sinó els conflictes jurídics que se’n podrien derivar poden ser monumentals. Hi ha alguns indicadors evidents, manca de neteja, brutícia, en solars, estat ruïnós amb perill per les persones veïnes o transeünts, cases tapiades, manca d’ús de serveis essencials (aigua, gas, electricitat...), morositat o impagament d’impostos i taxes, estat dels apunts registrals, ... Un expedient ben construït per la declaració d’aquest estat és imprescindible i per això caldria tenir els requisits ben determinats normativament.

Tercer, qui provocaria aquesta declaració? És evident que han de ser les institucions municipals que són les que estan més al sobre del tema i en pateixen les conseqüències. També ben regulat, si pot ser al màxim nivell de responsabilitat, per exemple, el Ple municipal, a través de les garanties processals oportunes.

Quart, qui hauria de procedir a la “desamortització”? Crec que ha de ser l’Estat com a màxim garant del pas de propietat privada manifestament abandonada a propietat pública. Crec que aquí seria molt convenient apuntar la impossibilitat d’alienació posterior d’aquests béns així obtinguts. En el Registre de la propietat haurien de constar com a béns públics sense cap mena de dubtes.

Cinquè, tema complicat. ¿Hauria de ser una expropiació amb “preu just” (quina forma de determinar-lo? No anéssim pas a resoldre un problema que les “mans mortes” són incapaces o no tenen ganes de solucionar), o una confiscació pura i dura atenent a la seva condició clara de manifestament abandonats? Aquí hi ha una possible llarga discussió en que les posicions ideològiques respecte a la propietat privada (millor seria dir l’ús social de la propietat privada) entrarien en joc. Ja em veig a determinats sectors socials estripant-se les vestimentes i aixecant brams al cel.

Sisè, arribats aquí, crec que seria interessant estudiar el traspàs (no la propietat) de l’ús de sòl (se’n diu el dret de vol?) des de l’Estat (el darrer garant com he dit, de la propietat pública, el seu detentador) altra vegada als municipis, o en cas alternatiu a altres ens locals, Consells, Diputacions, o a entitats sense ànim de lucre privades (en aquest darrer cas també molt ben regulat per tal de no obrir portes falses indesitjables) que declaressis estar disposats a moure aquests béns abandonats, no per tornar-los al mercat sinó per ser utilitzat amb finalitats d’ajut social i manteniment de l’espai urbà viu. Bé, ja tenim que per poc cost, petit, o fins i tot nul, una base, una superfície, sobre la que bastir una petita part d’una política d’habitatge i de rehabilitació de l’espai públic.

Setè, com sempre superar la voluntat política  amb els recursos econòmics necessaris per dur-la a terme. No crec que fora gaire difícil, pel procediment i les quantitats, habilitar partides pressupostaries en forma de crèdits als ens que fessin la rehabilitació, en el pertinent capítol de despeses (crec que podria ser el VIII, sinó vaig errat), a retornar (actius financers contra passius financers) que un cop realitzada la inversió necessària per tornar aquests béns a la societat s’anés eixugant, l’endeutament dels ens locals, amb  els ingressos (lloguers per exemple) que tal actuació generaria. Si mal no recordo, actuacions en l’àmbit de l’R+D+i s’havien implementat així temps enrere. No sé si ara amb les restriccions pressupostàries també hi hauria qui posaria el crit al cel, encara que s’ha de tenir en compte la dilació en el temps que una operació d’aquesta mena comportaria i que podria començar-se amb proves pilot que no portarien gaire despesa al principi.

Vuitè, la clau de la operació està en la mobilització de propietats abandonades en “mans mortes” per tornar-les actives a la societat. Si d’una actuació d’aquesta mena se’n desprèn una mobilització en l’àmbit mercantil seria un efecte colateral benvingut, hauria contribuït a sacsejar el mercat. Sinó és així, hi ha la possibilitat de moure per la societat uns béns ara abandonats i poder destinar-los a una utilitat evident, tant del punt de vista social com del punt de vista del manteniment viu de la trama urbana dels cascs antics dels nostres pobles i ciutats. Poder proporcionar, per exemple, lloguers baixos que amortitzessin a llarg termini (50 anys podria ser el cas) una inversió en habitatge (que sempre seria de titularitat pública, i no traspassable) lliure de la càrrega del cost del sòl,  seria una operació bona tant per resoldre necessitats socials que ara són evidents per varis grups socials (no solament els joves, que també).

Tot plegat, ¿Un arbitrisme (a desenvolupar molt més, evidentment, i per gent més experta)?


Bé, són coses que em passen pel cap tot anant pel carrer empenyent un cotxet amb una criatura cap a l’escola bressol. 

14 de febrer.