El diari dels diumenges, quan tinc temps o ganes de llegir-lo sencer, és formidable. Els que hi entenen en la premsa impresa venen pronosticant que sols hi haurà diaris en paper els caps de setmana. Seran diaris diferents, no de notícies sinó de reportatges. El que jo llegeixo, El País, em sembla que ja és així. Desconec si altres també ja ho són. Les pàgines d’internacional de diumenge passat n’eren un exemple. Clar que hi havia “teca”: la guerra a la franja de Gaza se les emportava pràcticament totes.
Em va cridar molt l’atenció el reportatge del “fiasco” d’Israel a qui va agafar de sorpresa l’acció de Hamás, especialment els gràfics que expliquen el mur i els sistemes de control que envolten (millor dit, encerclen) aquell territori de la superfície del Maresme, 60 Km. La supèrbia israelita els va portar a menystenir on pot portar la desesperació palestina que va aconseguir superar el mur, penetrar en territori enemic i provocar un “pandemònium” inesperat.
El reportatge següent em va donar més claus
del tema. Un periodista americà, jueu,
des dels USA aconsegueix connectar amb un altre periodista israelita, jueu progressista,
que li explica com ha viscut l’atac en persona, directament.
https://elpais.com/internacional/2023-10-14/vamos-a-morir-aqui.html?rel=buscador_noticias
Curiós el periodista americà que confessa que no
va tenir coneixement immediat dels fets fins l’endemà, ja que es van produir en
Sabbat. Diu Yair Rosenberg: “Como judío practicante no utilizo
aparatos electrónicos ni internet en las festividades ni durante el Sabbat...” Sorprenent per a mi i
suposo que per molta gent no creient o amb sentiments religiosos temperats. Un
redactor de la revista “The
Atlantic” i autor del seu butlletí Deep Shtetl
desconnectat del món un cop per setmana complint els seus deures religiosos.
Però em dona una pista que em sembla interessant per comprendre el món jueu i
per extensió l’israelita.
El seu interlocutor, Amir Tibon, segons la
Wiquipèdia treballa pel diari liberal (diguem-ne progressista) de Tel Aviv, Haaretz. És un
professional reconegut. Li explica com va anar l’assalt a la petita localitat
on viu, Nahal Oz, un kibutz que defineix d’esquerres. Com van reaccionar
ell i la seva dona amb dues filles petites de pocs anys. Com el seu pare,
general retirat, va anar-hi unint-se als soldats israelites que lluitaven per
recuperar la població i foragitar o eliminar als assaltants.
Però el que m’ha interessat més d’aquesta
història és perquè viu Amir Tibon en aquell lloc fronterer amb
la franja de Gaza. Ell vivia a Tel Aviv fins al 2014. Llavors, la guerra
dels “túnels” entre Hamás i Israel el va portar, a ell
i a la seva dona, a prendre la decisió militant de traslladar-se al kibutz de Nahal Oz que no arriba
als cinc-cents habitants. Ho explica:
“Teníamos un
trato con el Estado para que comunidades como la nuestra protegieran la
frontera. Por eso la gente vive allí. Protegemos la frontera con nuestra
presencia allí. Es una estrategia fundamental del Estado de Israel desde los
primeros días del país: una frontera que no tenga comunidades civiles y vida
civil a lo largo de ella no está debidamente protegida.”
L’enfortiment de les fronteres no es fa sols amb instal·lacions
militars, tradicionalment es fa amb assentaments civils que colonitzen el
territori i en marquen de qui és front als que estan a l’altra banda. Llavors,
quan uns o altres salten la frontera i envaeixen el territori veí els primers a
rebre són els civils que pretenen viure-hi tranquil·lament.
Aquells que mil·lenàriament vivien en eixes terres abans de
la creació de l’Estat jueu també van patir ser-ne foragitats i ells i els seus
descendents malden per viure dignament en algun lloc. La seva situació deu ser
un horror i d’aquí que no ens hem d’estranyar del terror que desesperadament
puguin causar. El colonialisme europeu va deixar una herència inassumible.
16 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada