Efímers.

Vaig ser de les darreres promocions d’infants i de joves que vam estudiar com a llengua estrangera el francès, eren els anys cinquanta i seixanta del segle passat. 

Pobres “gavatxos”, el seu paper ha declinat després d’uns temps ja llunyans en que havien estat el centre en el món. Malgrat De Gaulle i la “Résistance” i acabar la 2ona Guerra Mundial com a vencedors (a costat dels), Dien Bien Phu va ser el seu cant de cigne. Cal llegir “Una sortida honorable” d’Eric Vuillard. Encara tenen seu permanent a l‘anacrònicl Consell de Seguretat de les NN.UU (com a potència guanyadora del la 2ona. Guerra Mundial que va acabar ja fa 80 anys. Amb el que ha canviat el món des de llavors!). Però ja no són el que havien estat, i fora que encara són els primers en rebre turistes (en nombre, no en ingressos monetaris, fet en el que hi hauria molt a matisar), la seva llengua, dialecte com la nostra del llatí, ja no té paper pràcticament enlloc. La Francofonia... Oh, vous savez...

Als darrers estudiants d’aquells temps ens ha quedat el saber-la, millor o pitjor a l’hora de parlar-la i de llegir-la. Així que m’he atrevit a traduir un curt, un reel ara en diuen?, que m’ha aparegut al Facebook. Es veu que el “xinito” (l’algoritme) de la màquina sap les de meves cuites  i els meus coneixements.

Tal com el vaig guardar: no sé pas qui l’ha fet, d’on ha sortit i quina pretensió té. Però m’ha agradat. No sé pas si té títol.

En cent anys tots estarem morts i enterrats tal com la nostra família i els nostres amics.

Hi haurà “estrangers” vivint a les nostres cases que amb tant d’esforç vam aixecar, i “d’altres” posseiran tot allò que nosaltres tenim avui. La major part de les coses que tenim seran donades, llençades o destruïdes, àdhuc -entre elles- el nostre cotxe que tants esforços ens va costar. Els nostres descendents no sabran gairebé res de nosaltres i ni se’n recordaran.

Doncs, quants de nosaltres saben qui era el pare del nostre avi? Després de la nostra mort, se’n recordaran de nosaltres alguns anys més i més endavant sols serem un retrat penjat a la paret d’algú.

Alguns decennis més tard, la nostra vida, les nostres fotografies i els nostres actes desapareixeran en l’oblit de la història. Serem sols records.

Com la majoria de la gent al final de la nostra vida, en el llit d’un hospital, d’allò que ens penedirem més és de no haver viscut el suficient deixant-ho tot per més endavant.

Llavors, perquè tenir por de fer allò que sempre hem somiat? Perquè tenir por de parlar amb aquelles persones amb qui pensem cada nit?

Sols som “efímers” en aquest planeta.

He de confessar que no entenc massa el significat de la darrera frase del penúltim paràgraf: “Perquè tenir por de parlar, ...” a no ser que  tot el paràgraf  sencer sigui una metafòrica incitació a ser més agosarats.

Darío Gómez, "Nadie es eterno en el mundo"

7 de novembre.