Un vell veí que tanca.

 

A la porta de l’establiment, el senzill restaurant Cava 86 hi ha un rètol, res, un escrit dins d’una carpeta transparent, sense data, que explica que han tancat després de 40 anys d’activitat. Si mal no recordo aquí va començar l’any 1981 el restaurant Caminetto, hi va estar poc temps, després va ser al Cava Cuba antecessor de l’actual Cava 86. Per mí no era només un veí. Va ser molts anys el cau que encara estava obert quan s’acabaven els Plens municipals els dijous al vespre i els membres que volien del Grup Municipal Socialista anàvem a refer-nos una mica amb una pizza i unes cerveses de la tensió que havíem patit (al menys jo ho recordo així) a la corresponent sessió del Consistori.  

Em diuen, no en tinc certesa, que els propietaris proposaven un augment del lloguer de la casa que l’actual responsable, en David, nebot d’en Pep i la Maria, que s’havia fet càrrec de l’establiment, no pot (o vol) assumir. El propietari deu haver pensat que en l’indret cèntric que està la casa en podrà treure’n més, refent-la o no, llogant-la o venent-la. Bé, no és que s’obri un buit ja que el carrer està ple d’establiments de restauració de tota mena.

En el mateix carrer de Cuba també acaba de tancar “La dolça temptació”, una botiga de llenceria i roba interior que ha durat poc temps. La competència és molt dura en aquest tipus de comerç i més tenint al costat setmanalment la venda de “DELMER: del mercadillo” que té molt d’èxit a la veïna a tocar plaça de Cuba. Més avall, en aquest mateix carrer, l’efímera xurreria que va obrir fa poc ja ha estat substituïda per un centre de fisioteràpia i cura del cos. Hi ha molt moviment, és un bon carrer a prop de tot.

Altres cases de tot el centre de Mataró estan patint el mateix procés. Hi ha una forta renovació en el teixit històric urbà tradicional que no és pas cap cosa dolenta, ans al contrari, la rehabilitació permet que no es degradi el casc antic. En tenim a molts carrers bons exemples.

Sols a la cruïlla (més o menys a la cruïlla) del Cardo màxim i el Decumanus de la trama urbana del temps de la Iluro romana, hi ha l’insòlit espectacle de les degradades ruïnes de l’illa de Can Cruzate. Sí, “entre l’ordi i la civada...”* comporta que la indecisió municipal mantingui aquesta trista imatge que tira per terra tot l’esforç de particulars i administració en la rehabilitació d’aquesta zona. Valentia, nois! Sols els que no fan res no s’equivoquen mai.  

14 de novembre.

* Entre l’ordi i la civada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada. Així, si alguna vegada el negoci o l’interès en un cas tan compromès han vingut a conduir-nos, per no saber decidir-nos ens hem quedat sense res.