El vell company d’estudis i
sempre abrandat defensor i lluitador dels drets de les classes dites “populars”,
Albert Recio,
fa una llarga piulada (no sé quin nom es dona a les entrades del Facebook)
sobre el tema de l’escàndol ara conegut de la gestió de l’hospital de Torrejón
de Ardoz en mans d’una empresa privada.
Buscar beneficis econòmics (guanys
monetaris) a partir de l’atenció a les necessitats sanitàries de la gent sols
pot anar en perjudici de la salut d’aquesta gent. L’objectiu d’una empresa
mercantil privada en el sistema capitalista és el benefici, obtenir rendiments
econòmics, ja sigui com a simple retribució al capital invertit (absolutament
lògic en el sistema) o la recerca dels
majors guanys possibles derivats de les necessitats existents (la pura
especulació amb qualsevol demanda). Però la sanitat no pot ser una mercaderia.
Ja ho van entendre sempre les classes “subalternes” que a través del
gremis, i després dels sindicats, van organitzar-se per afrontar conjuntament el
problema de la cura de les malalties (dins de les seves possibilitats
econòmiques i dels coneixements científics del moment) i de les seves
conseqüències. Amb l’Estat contemporani la solució d’aquelles necessitats passa
a ser col·lectiva, pública, que posi per endavant l’eficiència en els resultats
sanitaris (fins allà on es pugui, hi ha la restricció de que els recursos no
són il·limitats) sobre els resultats econòmics.
La perversa lògica que s’ha conegut en les
converses filtrades de la direcció de l’hospital de Torrejón de Ardoz no ha de sorprendre a ningú,
formen part de la lògica del sistema. La privatització de la sanitat comporta automàticament
que salut dels ciutadans depengui del resultat econòmic que se’n obtingui.
Un sistema públic de salut no és únicament aquell que porta a terme directament
l’administració. Poden donar-se formes de gestió amb empreses mercantils que la
seva finalitat no sigui el lucre, el benefici. La col·laboració públic privada en aquest camp no es pot
donar quant els objectius d’uns i altres son diferents i divergents. Si
la gestió de la sanitat es posa en mans de qui sols cerca el benefici (perquè
és el seu “natural” objectiu) sols podran accedir a la cura i a l’atenció qui
pugui pagar la retribució corresponent. Una sanitat pública cerca l’atenció de
tothom independent de les recursos que disposi qui la necessiti, una atenció
universal. Reitero, però, la restricció que comporta la limitació dels recursos
que s’hi destinin. Per això és tant necessària la lluita per una fiscalitat progressiva que
eixampli tot el que sigui possible els recursos i redueixi la seva limitació.
I aquí ve la lluita avui en dia. Els rics no volen que els seus
recursos siguin utilitzats per atendre als pobres,. Que tothom s’espavili
amb el que disposa, i si no en tens: ¡jodeté, jodeté! És la
lluita de sempre, ancestral, en la que semblava que la majoria de ciutadans
havien aconseguit avançar posicions, però que ara el contraatac reaccionari (de
la reacció contra una acció desfavorable als interessos de la minoria benestant) està portant a
situacions com les que viu la ciutadania de molts llocs com ara s’ha conegut a
Madrid.
Cal que tothom ho tingui ben
present al fer i expressar les seves opcions polítiques, que tingui present
quins son els resultats de les mateixes. Hi ha opcions antagòniques i cal
tenir-ho clar. “Cañones o mantequilla” que ens van ensenyar -temps
enrere, no sé pas si també ara- amb les primeres lliçons d’economia. Ingressos i despeses van lligats i són
correlatius, si n’hi més o menys d’uns n’hi haurà més o més dels altres.
6 de desembre. Dia de la
Constitució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada