Barcelona '92.

Avui fa vint anys de la inauguració dels JJ.OO. de Barcelona. Els mitjans en van plens, fent lloc als drames del moment, de relats de l’efemèride tot commemorant-la. He seguit, no he d’amagar-ho, amb emoció el records d’aquells dies. Jo els vaig viure com molta gent i avui els revisc fins i tot amb alguna llagrimeta.

Tres coses destaquen per contraposició amb els temps d’avui: d’il·lusió col·lectiva que ens va agafar a tots, o a quasi bé tots; l’excel·lent treball realitzat per sobre de distincions polítiques; i l’absència d’episodis de corrupció en un procés en que es varen remenar molts cabals. Sí, tot això, i més, és el que va passar aquells temps que van des del llançament de la candidatura, la seva proclamació, la seva realització i la seva celebració. Aquells temps tenien uns altres valors? Probablement.  

Tot va començar a poc de la recuperació dels ajuntaments democràtics i de la construcció de l’Estat tal com encara, encara?, el tenim. Hi havia el desig col·lectiu de mostrar al món que volíem deixar enrere la dictadura i els anys de negror i aïllament. Els electes posaven per endavant el projecte a les seves ambicions particulars amb els valors de la dignitat i la consciència.

Tothom, o molta gent, hi va posar el coll abnegadament. La ciutadania amb el voluntariat; els tècnics i empreses participants amb la seva professionalitat; els polítics amb la seva tenacitat i honradesa; els esportistes, en fi, amb el seu esforç.

Varen ser temps inoblidables que recordem amb orgull els que els varem viure. Potser, per això, ara, ens els temps que estem transitant els veiem encara més lluents del que varen ser, que Déu n’hi do. Va haver-hi un bon projecte ben explicat, executat amb rigor i completament reeixit del que ara col·lectivament ens en sentim orgullosos. La generació que ho varem viure no ho oblidarem mai.

25 de juliol.