26 de juliol de 2012

Ensopegar en la mateixa pedra.

Sembla que no en varem sortir prou d’escaldats de l’alegria amb que es va fer la reforma de l’Estatut i dels resultats obtinguts. Ara hi tornem. Hi ha espoli fiscal, ens tracten com a una colònia, demanarem un nou pacte fiscal en la línia del concert. Anem a Madrid junts a reclamar-ho! Bé, això de junts és un dir ja que els d’aquí que són dels d’allà no estan per la feina. Amb això, ja em direu quines perspectives.

Com l’altra vegada, a més, no s’ha tingut en compte tampoc les circumstàncies. Llavors, el canvi de Govern del 2004 hauria d’haver comportat replantejar l’escomesa i portar-la cap una altra direcció. Ara, la situació general de les finances públiques, de totes, hauria d’haver comportat plantejar-ho diferent, en temps i formes. Ja sabem d’antuvi que fem un brindis al sol, que no ens faran cas, ... però en traurem llenya per fer continuant bullir l’olla.

Primer, els ingressos públics estan en hores baixes i no crec pas que tinguem més reconeixement de confiança que al conjunt perquè en deixin diners. Qualsevol agent valora la situació abans de llançar-se a la lluita. Segon, una hipotètica millora per nosaltres seria a costa d’altres, que en la situació actual, lluitaran amb ungles i dents per mantenir-se com estan. Això darrer, si ja és difícil en època de vaques grasses compteu en època de vaques magres.

Més enllà, de la certitud o no del greuge, és evident que ara no és el millor moment per engegar aquesta mena d’assumptes. Pujarà un graó més la tensió nacionalista independentista, fins l’exasperació. I desprès? Totes les possible sortides semblen preocupants, al menys si no es mira amb frivolitat.

26 de juliol.